Xavi Barbas: Prenguem un bany

Prenguem un bany
Xavi Barbas Riera

Benvolgut lector, vés a saber per quins set sous l’atzar ha jugat a favor d’una trobada entre nosaltres, una de fortuïta. Sigui com sigui, ens trobem aquí per dir quelcom, generalitzant, fer quelcom. Ara mateix, jo m’estic aquí trencant les banyes per comunicar-te alguna cosa, mentre tu, permet-me que et tutegi, intentes seguir el fil del que vaig dient enllaçant-ho dins el puzle de la teva coneixença. Això ja és fer quelcom, arribats aquí podria posar punt i final i ja faria el fet. Però resulta que les coses no són tan senzilles com m’atreveixo a plantejar, són, potser, no gaire més, un poc més complexes. El lector, o sigui tu, esperes alguna cosa més d’un escrit, per extensió, d’un autor. Si ens parem a pensar-hi, segur que se’ns acudiran un parell o tres de raons de per què hom llegeix, podem dir que per interès, per esbarjo, per despit, per condescendència, per curiositat, per capritx, per suggestió, o potser, fins i tot, essent irònics, per inconsciència. Però, sigui quina sigui la raó, el fet és que llegim, que no és poc. Cal recordar aquí que n’hi ha que no llegeixen, que tampoc no són pocs. Flatacaflaix-xof, estàvem al trampolí i ja hem saltat a la piscina, què més segueix? Doncs, hauríem de dir què és el que llegim, i potser serà aquí on desvetllarem l’entrellat d’aquest assaig.

Generalment jo llegeixo a casa i també al metro, de camí i de tornada de la feina. Tu potser t’estimes més fer-ho al tren, a l’autobús, al parc quan fa bon temps, o fins i tot, estirant la meva imaginació ho fas al cotxe, ja que tens xofer; tot pot ser. Però centrem-nos, què és el que llegim? Novel·la, assaig, contes, diaris, propaganda? Sí i no. Uff, sortim de sota l’aigua, respirem. El sí està clar, em diràs; tu lector, per exemple, ets un addicte a les trames policíaques, però què pinta aquí el no? Agafem aire, altre cop sota aigua. No vulguem córrer, tenim bons pulmons. Ja fa temps, no sé on, vaig llegir una entrevista que li varen fer a Borges, on deia que ell preferia, més que llegir, rellegir. Interessant vaig pensar, i em vaig posar a reflexionar-hi. Què dimonis volia dir aquest home amb rellegir era un assumpte per discutir. La qüestió resideix en el gust per la lectura, em vaig dir, llavors però sorgia una altra pregunta, i en què consisteix això del gust per la lectura? Un segon, aguantem una mica més la respiració. Serà que parlem de l’essència que ens impel·leix a llegir més, i més, em vaig dir. I doncs, per què? Apa, diccionari, llegir, què hi diu, distingir, comprendre, endevinar... Però, això són les accions concretes del fet, el per què no hi figura, com m’ho faig..., pensem-hi. Ja!, altre cop a la superfície, aire, inspirar, expirar, potser caldria sortir de l’aigua i situar-nos, nedar cansa. Disposem bé la tovallola que el poc ventet estiuenc ens ha desmanegat i ens hi estirem, tenim el llibre a punt però, de moment, el deixem a la bossa. A veure, comencem pel principi, serà millor, i a més, el sol acompanya. Nosaltres, les persones, el que fem abans que res és viure. Arribem al món sense voler i ens hi trobem enmig de tota la festa, i hi afegeixo, indefectiblement, no pot ser d’una altra manera. Un cop hi som, voltem pel món fins a la fi dels nostres dies. Aquest món té la particularitat que és el que ens ha tocat viure, amb tots els seus inconvenients. Resulta que arriba un moment donat en què un mateix comença a revelar-se, a sentir que està sol. No és pas d’una solitud momentània que parlo, ni tampoc no em refereixo a restar sol sense tenir ningú a la vora, no, estic parlant de la solitud d’ànima inexorable que cadascú carrega a l’espatlla, amb més o menys curiositat, i que hom anomena consciència.

Uum, quin solet de tarda, és el millor, escalfa i acaricia sense cremar, i a més, si fa brisa, millor encara. Doncs bé, no ens adormim tampoc, tornem a la lectura. I per què he respost, abans a la piscina, que no quan m’he referit a què és el que llegim? Doncs bé, abans de tot, per fer el bany una mica més interessant, i principalment per convidar-te a participar. El cas és que, per exemple, llegim novel·la, una novel·la qualsevol que ha arribat a les nostres mans. El llibre el podem intitular Una tarda a la piscina, no cal trencar-se gaire el cap. En aquest s’expliquen un munt d’embolics on una protagonista passa les mil i una, i a més, al final, s’enamora. Agafem, ara sí, el llibre de la bossa i l’obrim. No hem començat a llegir i el primer que ens trobem a la solapa és la foto d’un tipus amb posat ridícul, com de DNI, i una mena de resum curricular a sota; és l’autor de la novel·la. Bé, quedem-nos aquí, ja llegirem després. Aquesta persona és algú que també pateix el fet d’haver de carregar amb els inconvenients de la vida, perquè també viu, no és pas un fantasma. L’autor o autora, també com tu i jo, se les manega al món com pot, superant tots els obstacles que es troba disposats. La diferència però, davant el lector, com tu i jo, és que ell és qui escriu el llibre, és qui vol dir-nos alguna cosa, i ho fa d’una manera peculiar, escriu una novel·la; com podria escriure un assaig. Fem una pausa, incorporem-nos i asseguts mirant els últims rajos de l’ocàs reflectir-se a l’aigua, aïllem-nos. Pensem sobre l’autor. Un autor és aquell qui vol dir-nos alguna cosa, i tot i que pugui semblar a primera vista que no, un autor sempre escriu sobre ell. Potser no estaràs del tot d’acord amb la meva afirmació, però ratificant el sempre, m’explicaré. Tenint en compte que estem relaxats i gaudint d’un bany tranquil una tarda d’estiu, fem-ho senzill. L’home de la foto resulta que per una o altra raó ha publicat un llibre, i a més, una novel·la que parla del que dèiem abans, d’una noia a la piscina. Potser aquest autor és un d’aquells que publiquen a dojo i sense pensar-hi massa, tot i això, no hem d’oblidar que ho fa del seu puny i lletra, i escrivint a la seva manera. Em diràs que tan se val, l’autor no ha escrit sobre ell, ha escrit una ficció i ves a saber d’on ha tret la idea. Tanmateix, però, l’ha escrit a la seva manera, la qual cosa implica que a mesura que l’ha anat escrivint, ha anat decidint on volia anar a parar. Amb més o menys traça un autor dedica el seu temps a crear quelcom, al cap i a la fi, aporta una versió dels fets, dels seus fets, la seva versió, ja que no deixa de ser un tipus com tu i jo, al món. Igual que nosaltres dos, l’única eina de què disposa l’autor és del seu llenguatge i la seva manera d’escriure els fets, a banda que sigui capaç d’explicar-nos la parida més gran que hàgim escoltat mai, sempre ho farà amb les seves paraules i el seu criteri per escollir les més escaients per a explicar-se. Quan un lector es disposa a llegir un llibre, potser no hi fa cas, però està llegint el que algú li intenta explicar, amb més o menys traça, torno a repetir, però l’està llegint a ell; igual que tu ara m’estàs llegint a mi. I a això em referia quan he dit que no és ben bé novel·la, poesia, etc., el que llegim. Volia recalcar que quan llegim ho fem des d’algú, i tot i que quan llegim ens sentim a nosaltres mateixos llegint-nos, ho fem interpretant les seves paraules i, alhora, projectant el nostre pensament endavant de la història intentant esbrinar on vol anar a parar. Bé, ja comença a refredar la brisa, ara que ja es pon el sol. Donem la volta al llibre, anem cap al final, ja l’hem llegit, el tanquem. S’ha acabat, la noia s’ha enamorat bojament, i al més sensible de nosaltres se li ha escapat una llàgrima, s’ha emocionat. Tornem al que deia Borges. Rellegim. Per fer-ho haurem d’investigar l’autor, i per investigar-lo haurem d’analitzar la seva intenció. En la mesura que aquesta intenció aconsegueixi dibuixar en la nostra ment el que es proposa, direm que l’autor ha aconseguit el seu fi. I a partir d’aquí podem submergir-nos qualificant l’habilitat d’aquest, cosa interessant de discutir, però que deixarem per un altre dia per no atabalar el nostre moment relaxat. Què ha significat la lectura d’aquest llibre per a nosaltres? Esbarjo, avorriment, inspiració, depressió, neguit, calma, satisfacció, crispació, o potser, una mica de tot. En tot cas, vull suggerir la idea de l’apaivagament, de l’apaivagament d’ànima. No vull dir amb això que quedar-se apaivagat d’ànima signifiqui quedar-se sense ànim, o desmoralitzat, no, de fet, és tot el contrari. Quan abans he parlat de la solitud d’ànima inexorable que cadascú carrega a l’espatlla volia arribar fins aquí. I quan he comentat que l’essència que ens impel·leix a llegir més, i més, devia ser allò que anomenem gust per la lectura, també volia arribar fins aquí. Fins a l’apaivagament de la solitud d’ànima que cadascú arrossega indefectiblement, vulguem o no. Llegir, igual que escriure i parlar, és l’afer bàsic de la humanitat, és el que ens fa persones, i és per tant, el fet més aferrat al nostre jo. D’aquesta manera ens obrim al món, i és així com ens hi maneguem. Si d’alguna manera ens sabem com a éssers humans és distingint-nos, comprenent-nos, endevinant-nos des del que ens diem i en la mesura que ens comprenem. Perquè si hi ha quelcom que ens ajuda a no sentir-nos sols amb la nostra càrrega és comunicar-nos, compartint la nostra soledat, explicant les nostres passions; ja que no hi ha res més apaivagador que la compassió que sentim quan sabem del cert que no anem per mal camí en aquest món que ens ha tocat viure. Sabent que no estem sols i adonant-nos que hom té l’oportunitat de poder dir la seva, cadascú se sent, ni que sigui per un moment, en el seu lloc. Així mateix, jo, com a escriptor, el que vull aconseguir amb aquest escrit és incitar-te a què jutgis el que llegeixes i a animar-te a què et sentis un lector de dalt a baix, és a dir, que et sentis amb la responsabilitat d’haver de donar el seu parer del que has llegit. Perquè crec que és una responsabilitat cabdal de tots nosaltres haver de participar en aquest món.

Uff, quin respir, potser va essent hora que recollim els trastos, la tovallola, la bossa i el llibre. No cal sortir del recinte de la piscina, ja som a lloc, no ens hem pas mogut. Jo encara estic aquí, escrivint davant l’ordinador, i tu, el més probable que assegut, encara estàs aquí llegint. No hi ha, però, cap punt físic clau entre ambdós, hi ha en tot cas, una reciprocitat de realitats; la teva i la meva. Però hi ha una diferència, tu, com a lector, em coneixes a mi per com i què escric; jo, només puc imaginar-me com m’agradaria que fossis. Així doncs, esperant no haver resultat gaire feixuc amb aquest assaig, ho deixo aquí. Només em resta dir, esperançat, que si per aquelles coses de la vida ens tornem a trobar, confio que ens reconeixerem.

Fins ara,
Xavi Barbas Riera
Juny de 2005

© Xavi Barbas Riera 2005

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització