vet allà el mar
i el mas
el porta a la butxaca
perquè el mar no vol qui es mareja
i ell campa a son lloure
ara formiguejant
adés trepitjant raïm
i
segons com
no sel veu enlloc
de tan a tot arreu que és sempre
ara bé
essent cert que lésser veritable és
igualment deu ser veritat que tot allò vertader
com el no-ésser
també és
posem per cas
avui no nha tingut gens
de no res
que deu voler dir que ha tingut molt de tot
potser per això aquest doll descriptura que ens ha retransmès gairebé en directe
ens fa veure que la paraparèmia és una vergonya que no es pot amagar
i no sap pas com fer-ho
aquest és un monstre de pa sucat amb oli
i el pa és aquell pobre malaurat i loli és aquell altre
i de seguida burxa al forat del pany de la cabana del port
o bé fot el bec armilla endins i sadona que
del mas estant
la mar és femenina
i tanmateix
això
que sembla una endevinalla
es ramifica en una figuera i una garsa en una branca dun ametller
tots dos arbres vora el camí ral
a laltura don gira el torrent que baixa de la torre reial on va haver aquella
batalla campal de formigues que va durar minuts per tal com hi van abocar cabassos de
figues de les dels marges de la vinya
a lindret on es planta lendeví a fi de desbargir-se amb la canalla
aleshores
però
allò que no és ver
que ací no equival pas ni a veritable ni a vertader
així mateix existeix
car és impossible de destriar la incertitud de lésser de la realitat del no-ésser
i no se nha adonat
perquè nha estat massa conscient
i aquesta paradoxa pren la màscara dallò informe que
a mesura que es va diluint
arriba a ser el paradigma de les coses més visibles
que
en aquest cas
són les masses que volen capir allò que sen diu aporia de la convicció que el
segon terme de tota metàfora no remet sinó a la daquell qui no té res i va més a
poc a poc que qui es pensa que ho té tot
i en sentir lestrèpit de lescriptura líquida que cau sobre les pedres on
tot sol
ha pres el sol un llangardaix
el campaner crida
qui hi ha
i si no ho fa
té por dacabar enllestint-ho sense adonar-sen
com aquell qui diu
i malament rai
llavors
monstre
es demana
tot amb tot
a linfern dun gec
hi troba una veta i sajeu a la porta de ca sa mare bo i provocant un bon tro
inferior a lestat feble de tanta eixordadissa vana
que és una cosa incomprensible
malgrat la qual semprova una samarreta vora la màquina de batre i ja ensuma qui li
ha fet mal a la mà dreta
i a despit de tot plegat
continua amunt i avall
sense pensar-shi gaire
amb les antenes ben ertes
travessant camps amb les potes del davant obertes
amb ànim acollidor
complaent
ergo
lésser i el no-ésser vénen a ser certament iguals pel que fa a lexistència
mal que no pas quant a lessència
si més no quan ni lun ni laltre no arriben ni a assemblar-se a causa de la
certesa
que no ací no és pas sinònim de certitud
pròpia de tota veritat
i això amb lafegitó que
quan arrenca el bull
lolla de qui es pensa que no té res es refreda de cop i volta
sense motiu i contradictòriament amb la fúria de la massa sollevada que entraria a casa
seva si no samuntegava a la porta tot barrant així el pas a qualsevol persona
animal o cosa
i no li va respondre ningú
perquè qui hi havia era difunt
tant per tant
doncs
més val que es decideixi a fer-ho dalguna manera
sense saber si aquesta serà bona o no
a més
cada matí
quan arriba
va amb la cua entre les cames
és el moment en què la febre fa eixorca la seva fàbrica i ja no en surt res
tot i que
amb la maregassa i el bat de sol
ves quina de fer anar els braços per escampar les llavors
i vés a saber si una evidència incerta latansaria tant a la falsia dallò
que alhora és i no és que aleshores la no-distinció en les veritats entre autèntiques
i il·lusòries el portaria al dubte sistemàtic i
en conseqüència
a lerror de confondre
per exemple
una entelèquia realitzada amb una irrealització impossible
o sia
de barrejar lessència dallò que és amb la probabilitat dallò que no
pot ser
car totes dues coses perdrien llurs atributs immanents
luna deixaria de ser i laltra arribaria a ser
en efecte
el cadàver del lector
escaldat pel raig del líquid verbal
és ara a lindret on abans prenia el sol el llangardaix solitari
i el cas és que no sap pas com començar
i el seu amo ni tan sols sap que aquest tros de quisso és seu
la conclusió nés que no hi ha res que sigui fals
ni intrínsecament ni extrínsecament
tot es tothora veritable
fet i fet
la mort del lector fa que les campanes toquin a mort sense que el campaner se nadoni