Reflexionar sobre Catalunya. A propòsit dAniversari
Matthew Tree: Aniversari
Columna.
Barcelona, 2005.
Francesc Graupere
Aquest nou lliurament de Matthew Tree langlès que gairebé sha
fet català, a base danar vivint i explicant les misèries, grandeses i meravelles
del país que lha acollit ens endinsa de nou i, potser, per darrera (i
definitiva?) vegada en lunivers del seu imaginari, forjat en vint anys de maldar per
la conservació dun equilibri (ecològic?) entre el seu origen donat i la seva
adopció triada; vint anys al llarg dels quals ha anat desenvolupant-se una estreta
relació damor i, també, dun cert odi envers Catalunya.
Fins ara, bona part de la literatura que Tree havia
anat generant i publicant aquí (Fora de lloc, CAT, Memòries!) tenia
una forta component autobiogràfica, i el país adoptiu només era el paisatge on residia
el personatge, el teló de fons on es projectaven les llums i les ombres de les seves
vivències; és clar que es tractava de la vida dalgú que es mostrava absolutament
inquiet, obert i sensible envers tot allò que feia part de lesdevenidor
col·lectiu, i els llibres de lautor significaven així suggestives interpretacions
(i crítiques) de les formes de vida catalanes. Aniversari trenca aquesta manera de
fer literatura, i ara el que Tree ens ofereix és un seguit de reflexions encadenades,
fetes des de la lucidesa del coneixement, la distància de lobjectivitat i per
què no? la maduresa dels anys.
Tot fa pensar que, segurament, serà el darrer text
que lautor publica amb les característiques abans esmentades; entre altres raons
perquè no solament es tracta dun camí que sembla esgotat sinó perquè el registre
emprat en el llibre és tot un altre: aquest Aniversari té tots els trets de ser
una escriptura catàrtica: una escriptura que vindria a ser com "rebentar el gra de
pus" que li suposa la complicada xarxa dobsessions que la dita cosa Catalunya
li ha provocat.
El llibre sinicia amb unes encertades
reflexions sobre el que ha significat per a lautor el fet de viure a Catalunya,
després de vint anys dhaver executat el "canvi permanent de país",
saltant dun que trobava "flatulent, atipador, inflat, pagat dell
mateix" a un de nou i engrescador justament, per la petitesa de les seves mides
i per la tossuderia amb què ha sobreviscut a un rosari de desgràcies històriques. A
partir daquí ens adonem que la seva és una posició catalanocèntrica: una
forma específica de mirar el món (des de les "ulleres" catalanes), sense que
això impliqui cap tipus lectura política catalanista, que en diríem. Fet aquest
advertiment, lautor confessa sentir-se exhaust de la complicada tria que ha fet
("viure en català" és possible, però enormement esdevé enormement esgotador,
atesa la difícil coexistència amb tot lespanyol i la feblesa amb què els catalans
defensen allò que els pertoca). Tree confessa que "no és que vulgui canviar de
cavall", sinó que sovint voldria "sortir de lhipòdrom i córrer prats
avall fent saltirons".
Continuant lescriptura, el discurs el du a
linevitable reflexió sobre la llengua, que defineix com lelement més
important de la cultura de tota cultura en la seva triple vessant
delement de comunicació, dexpressió i de complicitat. Segueix una divertida
taxonomia sobre els catalans i sobre els estrangers que viuen a Catalunya, tenint en
compte els canvis demogràfics, socials i culturals operats en els darrers vint anys. És
en aquest context que Tree, que havia triat no solament de viure a Catalunya sinó de ser
escriptor en català, explica els mecanismes per arribar a ser subfamós, que no
és altrament que la detallada observació sobre les dificultats de lofici, amb les
seves petites misèries. Finalment, dos capítols bens seriosos ("Catalunya és una
invenció" i "El futur") mostren la relectura que Tree ha fet de textos
capitals per entendre el passat i comprendre el futur col·lectiu: els llibres clàssics
de Torres i Bages, Trueta i Vicens i Vives, duna banda, i de Prat de la Riba i
Almirall per laltra.
Amarat amb aquests elements, lautor explica el somni que ha tingut duna
llengua que ha xopat tots els elements lingüístics vius per esdevenir "el català
dur del futur", en un explícita càrrega de profunditat contra els capdansaires dels
mals averanys. La cursa de cavalls dels dos cavalls acabarà, inexorablement,
amb la victòria dun dels dos ja podem intuir quin si no arriba un
"canvi psicològic fort que comporti un canvi polític de debò". És a dir, la
independència que vol dir la normalitat total.
I és que Tree encara segueix somiant "sota el
cel daquest país, daquest lloc que mha embruixat i membruixarà,
que mencaparrarà, que mobsessionarà durant vés a saber quant de temps, de
la mateixa manera que ho ha fet durant els vint anys que se macaben descapar
dels dits".
|