Carles Camps: Autopresentació

AUTOPRESENTACIÓ
Carles Camps Mundó

Com a carta de presentació perquè tots vostès es puguin fer una mínima idea de qui sóc, a part d’un perfecte desconegut, els diré que la meva activitat poètica va començar en la dècada dels seixanta, en el meu pas de l’adolescència a la joventut. Els meus primers intents diguem-ne literaris de seguida es van inscriure en el que amb molta condescendència podríem anomenar avantguardisme, encara que haig de reconèixer que els meus pobres resultats d’aleshores eren més fruit de la inconsciència juvenil i de les ganes de rebentar-ho tot que no pas del coneixement dels moviments avantguardistes europeus. Recordi’s sisplau de quina època parlem, uns anys de reducció a la ignorància de la cultura en general i, no cal dir, de la cultura pròpia. En aquesta època primerenca també vaig fer "imitacions" foixianes, i en dic "imitacions" per no ser excessivament cruel amb mi mateix, que sorgien de la fascinació que exercia en mi l’obra del poeta. A poc a poc, sobretot a través de la coneixença de Tàpies i Brossa, la meva estètica va anar madurant, es va anar concretant i, finalment, va desembocar en la poesia visual. Van ser els temps en què compartia estudi i activitats amb amics pintors, escultors i també poetes. D’aquest nucli, en va sortir una petita col·lecció interdisciplinària i algunes exposicions, la més important la que vam fer a la Sala Gaspar, avui desapareguda, a finals del 1972. Sigui dit de passada, era la primera vegada que s’exposava a Barcelona poesia visual. Després van venir unes quantes col·lectives i finalment la mostra individual, el 1981, de tota la meva obra visual a la Fundació Miró. Era el meu comiat d’aquesta mena de poesia, que, en realitat ja havia abandonat abans del 1975. Com veuen, tot això havia anat passant en la dècada dels 70, una dècada a Catalunya i a Espanya traumàtica i alhora esperançadora. Moria el dictador i s’anava fonent la dictadura i, encara que amb totes les pors i amenaces evidents, començava a obrir-se pas la democràcia quan els de la meva quinta començàvem a ser adults. Van ser una anys de replantejaments i de radicalitzacions de tota mena, tan socials com personals, i no cal dir literaris. En aquells moments, paradoxalment, jo em vaig llançar pel que fa a la poesia a buscar la meva veu de debò. Insatisfet de les meres experiències formals, en vaig voler indagar els continguts per saber quins eren els aspectes que em feien o em desfeien íntimament i si s’havien plasmat en la meva obra fins aleshores. Les temàtiques universals van aparèixer immediatament ja en les primeres provatures de tornada a l’escriptura. Ara, el que feia falta no era ser original, com fins aleshores, sinó donar-hi la meva perspectiva: la meva veu, una manera de dir inconfusible, tenint ja l’autèntica avantguarda com a tradició. Haig de dir que l’aventura ha sigut fascinant. Érem fills, la meva generació, d’una immersió lingüística i, encara pitjor, ideològica que ens havia transformat en analfabets funcionals en la nostra llengua i que, alhora, entre la religió i la "formación del espíritu nacional", però també a través de la història, de la literatura i de la ciència, ens havia imbuït d’unes idees morals miserables de pecat, de sentiment de culpa, d’honor, de masculinitat i feminitat i de tota mena de conductes ràncies, sempre amb la condemna de tot el que no fos feixisme i catolicisme ultrancer. La immersió havia durat tant i va ser tan fonda que els d’aquelles generacions que ens hi vam trobar de ple, sense ni records anteriors, hem hagut de patir, i molt, per desempallegar-nos d’allò que ens havien imprès el cervell amb ferro roent. D’altra banda, ja des de bon començament vaig escriure en català, però els models literaris que encara sobrevivien eren sobretot els noucentistes, que aleshores, encara que no els sabia defugir, ja em semblaven molt encarcarats. Era el model de llengua que ens ensenyaven a les classes de català que s’anaven fent mig d’amagat i que s’imposava des de la resistència cultural. Vaig entestar-me, doncs, a depurar la meva llengua, a retrobar com jo parlava autènticament, amb l’única excepció dels barbarismes evidents. La meva divisa literàrio-lingüística acabaria sent que en el meu estàndard literari no faria servir cap paraula que jo no reconegués com a pròpia, perquè, si no, em semblava que renunciava a la meva manera de ser lingüística; és a dir, a la meva manera de ser. L’altre gran debat era amb els conceptes totalitzadors que afloraven fàcilment provinents de la ideologia feixistoide rebuda i de la religió més reaccionària. Era important adonar-se de la literatura i de la història que se’ns havia fet aprendre, amb totes les mutilacions d’allò que podia ser humanament progressista, i de tots els valors que se’ns havien escamotejat. En aquest punt de necessària superació, el marxisme i l’existencialisme i tots els corrents materialistes que se’n van anar derivant hi van tenir molt a veure. Va ser l’època de poder accedir ja gairebé sense dificultats clandestines a tots els corrents literaris i de pensament que havien fet intel·lectualment la complexitat del que era Europa: la cultura de la crítica de la cultura. És a dir, la relectura constant del llegat cultural. Una festa, vaja, i encara érem prou joves per disfrutar-la. Una dècada de lectures desordenades, de discussions interminables per qualsevol matís, d’autèntiques indigestions filosòfiques i psicoanalítiques..., perquè el nostre estómac lector s’atrevia amb tot! I a pesar de tot plegat, enmig d’aquell enrenou intel·lectual que nosaltres mateixos fèiem, gairebé sense adonar-me’n, la meva pròpia veu se’m començava a fer sentir, se m’anava modulant amb el descobriment de molts aspectes de mi mateix en aquelles pàgines devorades que m’explicaven tota la complexitat humana que ens havia estafat la hipòcrita rigidesa moral del franquisme sota pal·li. Amb tot, per mi van ser també anys de silenci públic i d’insatisfacció amb els propis resultats poètics: sempre la impossibilitat de reunir prou poemes per fer-ne un llibre, perquè, en aquell procés introspectiu, cada nou resultat feia dolent l’anterior. Però, com en un procés químic gairebé imperceptible, els materials es van anar decantant, i així van començar a néixer els poemes de "L’Absent". Un nou poema ja no volia dir que l’anterior no valia. L’agitació dels materials es començava a dipositar. Havien sigut deu anys de silenci, i en passarien vuit més fins a l’aparició de "Lliçó de tenebres". "Dies de nit" ja no trigaria pas tant. Eren llibres en què ja treien el cap d’una manera més o menys conscient tots els temes que més tard he anat treballant i ampliant en llibres posteriors. Jo diria que tots tres són llibres força abstractes, especulatius, filosòfics si això no és una petulància; diria que aborden i aprofundeixen el que jo anomenaria una metafísica negativa, a partir de la clàssica contradicció de l’anhel i la realitat del cos. Aquesta sensació que vivim, envellim i morim amb el cos cada cop més deteriorat, però amb l’anhel intacte, amb totes les grans preguntes sempre sense resposta, sempre sense esperança, perquè les esperances que se’ns ofereixen sempre són a costa del jo, que, en realitat, és el que voldríem preservar. En definitiva, l’oposició desig-record que ens impedeix viure, com els animals i les plantes, l’etern present de què ens parla Rilke. En calia trobar un culpable, i en primera instància ho semblava ser el temps. Però, esclar, el temps no és res sense el llenguatge, i allò que en la joventut trobàvem tan balsàmic, la capacitat de dir, es revelava amb una contumàcia terrible en l’autèntic culpable del sofriment: haver de saber. Les paraules ens parlen un cop i en altre cop de la caducitat i sentim, amb Adorno, que la vida orgànica és massa feble per aguantar tant pes. Tant dir que el poema parava el temps, que l’atrapava a la pàgina, quan en realitat qualsevol frase o oració, qualsevol text, no és res més que successió, o encara més ben dit: consciència de successió. Un cop acabem de dir o de pensar ja tot allò és record i res més que record, perquè el record també és lingüístic: el llenguatge ens expulsa constantment de tota mena de paradís, no ens deixa parar mai quiets en la contemplació sense pensament. Ens impedeix ser eterns en l’instant, i en l’altre instant, i en l’altre instant... Com ho són un arbre o un gos... Les paraules ens encadenen a la corrua de passat i futur, de memòria i afany, a la cadena de presoners de la totalitat del temps. I no hi ha cap estratègia per escapar-ne; contra tant verí només tenim l’antídot sempre precari de sentir el desig correspost: l’únic oblit ni que sigui temporal de la mort. D’aquí, d’aquesta sensació de temps i de pensament indeturables, potser sorgeix un dels temes emblemàtics de la meva poesia: la mirada des de l’instant de la mort com a únic instant que vivim d’eternitat, perquè no hi ha més temps. Totes aquestes qüestions poètiques que he mirat de plantejar succintament culminen ara com ara, i, a més a més, amb un deix més emotiu que no pas en els llibres anteriors, en els meus dos últims títols publicats: "Un moviment quiet" i "Llibre de les al·lusions", i també en l’inèdit "El contorn de l’ombra", que seran bàsicament d’on trauré els poemes que a continuació els llegiré. Abans d’acabar m’agradaria llegir-los la petita poètica que vaig escriure quan el poeta i editor Antoni Clapés em va demanar unes ratlles per la solapa del "Llibre de les al·lusions". Els hi llegeixo perquè crec que resumeixen prou bé el sentit de la meva poesia: de la metafísica negativa de què els parlava fa una mica. Són aquestes: La gran poesia moderna és expressió de carència. Per absència o per pèrdua. És la consciència que el llenguatge és temps i no pas indici d’una existència més alta. Fins i tot, l’afirmació de plenitud hi és expressió d’impossibilitat. L’experiència de l’alegria –abans anticipació de la promesa del paradís– és ara inútil resistència contra la destrucció de la continuïtat: l’àvid consum de l’instant. La salvació a "imatge i semblança nostra" ja no mereix cap crèdit. El més enllà és, si és, unitat de contraris, liquidació del jo. Des de la vida, a l’altra vida només hi ha mort.

Aquest text va ser llegit per Carles Camps Mundó abans de la lectura dels seus poemes a la casa taulé, seu de l’alliance française de sabadell el 28 de maig del 2005

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització