 El marge
Pep Rosanes-Creus
Quan vaig sortir de l’últim carrer, vaig trobar que tot
se’m tornava llum. Un cel esbandit s’oferia perquè els ulls s’hi
perdessin. Era una tarda estranya, límpida, d’aquelles que la primavera i sobretot
la tardor concedeixen sovint. Davant meu, els camps semblaven revifats per les primeres
pluges que els havien visitat, i el blat de moro creixent ens prometia, renovada,
l’alta densitat d’un somni infantil. Caminava sota el sol, sense l’angúnia
de la pressa, pel quiet camí que em pujaria fins al Coll. Darrere meu, hi havia abandonat
el carrer més desolat, l’apèndix del poble, amb una banda de cases sempre mudes,
vellíssimes, i l’altra banda formada per rudimentaris hotels de bestiar sempre
gemegós. Només un gos petaner, travat per una cadena rovellada que no el deixava
apartar-se gaire del portal, es va desvetllar i em va observar amb un sol ull. Després es
va aixecar, ben poc àgilment, i amb moviments nerviosos em va simular un intent
d’abordatge, esforçant el seu coll mentre em lladrava, diria que fràgilment, com si
ho fes únicament perquè jo comprovés que n’era capaç.
Ja del tot fora del poble, vaig aturar-me un moment
per encendre un cigarret. Ho vaig aconseguir fent cova amb una mà i abaixant el cap. El
vent m’esbarriava els cabells llargs. El vent m’agradava. Només lamentava que
acabaria emportant-se’ns: la tarda, cap a Amèrica; jo, cap a l’oblit.
Mentrestant, però, de seguida arribaria al final del camí, on només hi havia les parets
de roca sobre el riu i un grapat ineficaç de feixes. L’hort del meu avi. Seria com
abans, encara que aquesta vegada hi anava sol. Quan fos a dalt, ja ho pensava ara, abans
de baixar fins a l’hort abandonat, em giraria per mirar, segur que amb recança,
l’estesa desordenada de cases del poble, que em semblarien tristes perquè així,
vistes de lluny, semblaven deshabitades.
Aquell dia ja ho devia aprendre, que sempre, els
moments que considerem més importants, els acabem vivint sols, però també que
igualment, aquests mateixos moments, ens poden sorprendre amb la presència (no gosaria
dir-ne companyia) d’algú inesperat, fugaç o il·lusori. Com aquell vell. Assegut a
la vora del camí, després d’un revolt i protegit per la bondat del blat de moro,
tenia l’aire de qui només espera que es faci fosc per tornar a casa.
L’aparició de l’home que coneixia de tantes i tantes coincidències entre el
mateix paisatge em va sobtar, vaig tenir la mateixa instantània sensació que havia
tingut quan era un nen que s’enfilava, atrevit, per la paret del cementiri, i el crit
maligne d’un company amagat m’havia descobert la por.
No hi havia parlat mai, amb el vell, ens havíem
saludat i prou, lacònicament, però no em va costar d’aturar-m’hi quan em va
semblar entendre-hi, en la seva veu, una subtil intenció de complicitat.
—Que no se t’emporti el vent, eh?
Hauria pogut ser el meu avi. Li vaig dir que no hi
hauria pas tanta sort. Tenia la pell molt enfosquida pel sol, i em va atrapar el pensament
que, una pell com la seva, aquell color i aquelles arrugues, com si fos tot robat del meu
avi, jo no l’arribaria a poder tenir mai. Hi havia passat molts vents, molts estius,
moltes pluges. La meva, en canvi, era completament tensa, no s’havia encara exposat a
gaire res.
—Avui no corres?
Ens coneixíem d’això. Em sembla que sempre que
ens havíem vist jo anava corrent per aquells verals. Bé, probablement també sabia de
qui era nét. Qui sap si, de joves, havien anat a buscar noies als balls, o a robar la
fruita dels altres. Li vaig explicar que no, que avui tenia ganes de caminar, d’anar
a veure el riu i l’hort, perquè l’endemà me n’anava a viure a Barcelona.
—I et deus pensar que a la ciutat t’hi
faràs una vida més bona.
No ho sabia pas, això. I no recordo què li vaig
contestar, però segur que ho va entendre més bé que jo mateix. Perquè si, quan acabava
de parlar, havia pogut notar que el to de la seva veu tenia un punt d’acidesa, com si
volgués retreure’m que fos un altre dels joves que s’escapaven de casa, quan va
alçar de nou la mirada, com si la descolgués de terra, on l’havia deixat reposar,
em va fer l’efecte que els seus ulls se’m disculpaven per la feblesa de les
paraules, que s’havien deixat vèncer per una agressivitat inútil. Em va tocar el
genoll amb la mà. El silenci era millor.
—Seu una mica, reposa. Encara queda estona de
llum.
N’havia tingut l’impuls immediat, amb la
primera cosa que m’havia dit, però no havia pas sapigut com dirigir-lo, i continuava
dret, incòmode com un intrús. Em vaig asseure al seu costat, vam fumar junts. Volia anar
a veure l’hort sobre el riu, abans de marxar, perquè hi havia acompanyat moltes
vegades l’avi i en conservava, de la feixa arrecerada, una imatge que se’m feia
tan viva com el cant del rossinyol que sentia cada nit des del meu llit. La imatge era
senzilla, neta. Jo tenia vuit o deu o dotze anys i, quan em cansava de jugar,
m’asseia al marge de l’hort i em dedicava a mirar el paisatge, mentre el meu avi
treballava meticulosament, i ara penso que la meva innocència d’aleshores l’he
assimilat sovint, més tard, a la satisfacció amb què un detectiu, per exemple, va
perseguint els indicis que l’alliberaran del misteri. Tot en mi era misteri, però
aprenia perfectament cada racó del tros de món de què els ulls m’avisaven. Abans
de tombar-se la llum, l’avi venia i s’asseia amb mi al marge, m’explicava
les històries dels indrets que la meva retina s’havia endreçat, em deia els noms de
les herbes, dels arbres i dels ocells, on s’amagaven els remolins del riu, que jo no
podria ja veure mai i els canvis que ell no entendria. Quan tornàvem cap a casa, gairebé
no enraonàvem.
—Està bé que vulguis dir-li adéu. Però tu ja
ets d’una altra vida.
Em va fer dir què volia estudiar, què esperava que
em donessin els llibres, si sabia que a la ciutat no trobaria pas cap feixa, cap riu, cap
marge. Ho sabia, és clar, però me n’havia d’anar, hi trobaria altres coses. Em
va dir que, si no em perdia, acabaria tornant algun dia. Ell havia llegit sempre, només,
el mateix llibre, i n’estava contínuament cansat, al mateix temps que se li feia
impossible d’imaginar que se’n pogués cansar: boira i sol i vent, pluja i fred,
riu, alzines i roures, pardals i garses, el blat, l’hort, la suor. No coneixia cap
altra mena de vida, i també sabia que era un viure estèril, però que no ho eren tots?
Potser sí que se li havien fos els dies...
—És com fer un paller, i ara ja no en queden.
Quan el fèiem, ja sabíem que acabaríem aprofitant tota la palla.
Li vaig dir que, quan hagués entès bé què era la
ciutat, m’agradaria poder-ne parlar, una altra tarda com aquesta, amb ell. Ja no hi
seria, va fer, perquè entendre les coses és una feina massa llarga, tant que no
s’acaba mai. Va iniciar el gest d’aixecar-se, em desitjava que no m’hi fes
mal, però una altra presència impensada ens va sacsejar la quietud i ell es va
immobilitzar, com si fos una pedra, com si no hagués pogut creure mai que podia
moure’s. Vam callar. La miràvem tots dos, sense dir res. Un tros enllà del camí,
havia sorgit una noia que venia cap a nosaltres corrent. Els seus moviments eren precisos,
esvelts. Em va semblar que, quan ens passés pel costat, ens podria arrossegar amb més
seguretat que el vent. Les seves cames, llargues i agradables, se la van endur de pressa.
Vam continuar callant una mica més. Era com si haguéssim vist alguna cosa prohibida.
—És ben maca. Però no sé per què corre. Per
què ho feu? Aquesta noia, fa anys que la veig així, cada dia, i sempre em fa por que li
surti la guàrdia civil al darrere. Sembla que fugi, que s’escapi. Tu ho saps, què
us fa por?
No ho sabia pas, tampoc. Em va posar la mà al genoll
un altre cop, per aixecar-se. Era molt alt, i se li veia el pes del temps a
l’esquena. Després jo també em vaig aixecar, i me’l vaig quedar mirant mentre
se n’anava, a poc a poc, camí avall, com si volgués anar a trobar la noia
impossible. Em vaig girar i vaig acabar de fer el camí que em quedava fins a les feixes.
Jo també l’hauria atrapada de gust, si el vell no m’hagués passat al davant.
Tenia el riu a sota. Duia poca aigua, tèrbola, i
alguns gavians el vigilaven. Enllà, on el riu es cargolava i es feia accessible solament
a la imaginació o al record, la llum començava d’insinuar que volia dormir. Havia
passat molta estona amb el vell, doncs. Però encara tenia temps. Vaig començar de
baixar, em sentia maldestre, com si fos un inhàbil senyoret de ciutat amb por
d’embrutar-se, feia molts dies que no hi venia. La feixa de l’avi, la meva, era
l’última, i en aquell moment em va semblar inaccessible com la noia que havia vist
passar. I sabia que qualsevol pagès vell, com el meu amic de feia un moment, baixaria amb
els ulls embenats i amb la tranquil·litat d’un gos. Potser passava que la decisió
d’anar-me’n ja m’havia reduït, pel sol fet d’existir, dràsticament
la intimitat que m’hi lligava. O hi havia la por que deia el vell. La recança.
Cabòries. Hi arribava.
Ningú no cuidava l’hort, ara. Amb els peus
clavats a terra, vaig pensar que jo encara continuava sent capaç de deduir què hi havia
escrit el meu avi. Coneixia la seva cal·ligrafia, sabia llegir. Vaig buscar els seients
al marge. Les herbes hi havien crescut molt, se’ls havien menjat. Però jo sabia què
buscava, què volia trobar. Vaig provar el de baix, les cames em feien nosa. Vaig haver
d’asseure’m al de dalt. El meu avi, amb l’aixadell, havia fet dos seients
al marge, cada un a l’alçada que necessitava el cos que li estava destinat, i les
tardes sempre se’ns acabaven de la mateixa manera. Sempre era el primer
d’asseure’m, quan m’havia cansat de jugar i començava
d’impacientar-me perquè semblava que l’avi no hagués d’acabar mai la
feina. Ell se n’adonava abans que jo, però, del meu neguit, i no trigava gaire a
venir. Llavors agafava la seva armilla, en treia el tabac i començava a cargolar els dits
amb una destresa i amb una paciència infinites; després, amb aquell aire de no haver de
córrer per res que només deuen tenir els avis, anava fumant i m’explicava les
històries que contenia el paisatge, la vida que ell hi havia viscut. I em demanava també
què hi havia vist jo. Havia vist que l’aigua del riu era de sis verds diferents, i
que de vegades semblava que volgués recular. Havia vist que les fulles dels arbres de
sota s’anaven fent velles. Havia vist que les herbes eren molt altes i grogues.
A l’altra banda del rec i del camí polsós que
duia al poble que ja no existia, hi havia l’ermita on havia conegut la iaia. Era un
estiu de trenta o quaranta anys enrere. Jo ni m’imaginava com es podia fer per
créixer tant. L’havia coneguda una tarda d’aplec, i ja va anar sortint tot el
que havia d’anar sortint. Ara, l’ermita estava abandonada, era tan infecunda com
el camí que duia al poble que el riu s’havia empassat. D’aquell poble, que
havia desaparegut quan uns homes de lluny havien dit que ens feia falta un pantà,
n’havia sorgit ell mateix, el meu avi, i el seu fill, i jo ja no. Hi tenia unes
terres bones, al costat del riu. Només s’havia quedat amb aquesta feixa àrida. I
amb la mirada que llepava la seva memòria.
—Mira, aquella broma que se’n va és com una
nena que camina de quatre grapes.
Se la va mirar atentament. Em va dir que segurament se
n’anava a l’altra ermita, a la del pou, a veure si hi havia cap criatura nova.
Tots els nens del meu poble en venien. L’ermita del pou era a l’altra banda del
riu, en un tros de terra que semblava una illa, i enmig d’un bosc espessíssim que a
mi, vist des de la feixa, em feia por. Mentre el meu avi encara treballava, si jo seia sol
al marge i em posava a escoltar els sorolls que en provenien, només podia sentir-hi
xiscles nocturns i silenci de cementiri.
—Jo també caminaré aviat de quatre grapes.
No el vaig entendre, el vaig mirar, ell seguia el núvol. Em vaig girar a
buscar la nena. Què volia dir? Es convertiria en un núvol o en una nena? No podia ser.
Vaig voler que m’ho expliqués. Ho va fer mentre s’aixecava a poc a poc, i
tampoc no el vaig entendre gaire.
—Vull dir que aviat tu seuràs a dalt i jo a
baix.
Ja ocupava el seu seient. El de baix ja no em volia el
destorb de les cames. L’hort era abandonat. Ho anava repassant tot, com si no hagués
de veure-ho més o com si—era la realitat—fes molt temps que no ho veia.
S’assemblava bastant al record que en tenia. Ho trobava una mica més brut, una mica
més lleig, una mica més deixat. Des del seient de baix, l’avi em va dir que era una
mica més trist. El vaig mirar i vaig pensar que havíem invertit la posició de
l’últim dia que vam pujar junts a l’hort. Aquell dia, mentre sèiem i ell
fumava i xerrava i jo l’escoltava i espiava els colors de l’aigua, es va fer
fosc de cop. El vent ens havia ennuvolat el sol. No em feia gràcia que el cel
s’enfosquís tan de pressa, i m’havia xuclat els ulls.
—Si te’n vas, vindràs a veure’m algun
dia?
El vaig sentir, i ara recordo bé les seves paraules,
però llavors no l’escoltava. M’havia sobtat la mateixa por que em feia sentir
el bosc negre de l’illa. No me’n vaig adonar fins al cap d’una estona, quan
li deia que marxéssim i li vaig tocar el genoll amb la mà. Era com si dormís. Vaig
bellugar una mica el cap i li vaig veure la panxa, tenia la camisa i els pantalons plens
de cendra, una mà caiguda entre les cames. Em vaig aixecar i li vaig posar dos dits
covards a la galta rasposa. Sí que s’havia adormit, i no es volia pas despertar. Es
va posar a tronar mentre jo corria com un boig, amb el plor tallat, cap a casa. Amb els
ulls oberts i l’esquena contra el marge, el meu avi pararia la pluja.
Vaig voler fumar una altra vegada, abans
d’anar-me’n. Aviat seria ben fosc, però no hi havia cap nena anant de quatre
grapes cap al pou. Grills. I vaig veure la noia que corria. Venia del poble que el meu avi
havia perdut. De què tenia por, ella? Li hauria pogut dir, al vell, que no em veuria
córrer més, que jo seria aquella noia, i que ell m’hauria d’anar mirant mentre
me n’anava.
No hi vaig aprendre res, en aquell marge. O qui sap si
la mirada hi va guanyar una mica de paciència. Seure amb el vell, mirar la noia, trobar
el seient.
Si el que buscava era la mitificació d’un
comiat, ja en podia estar satisfet. Que a l’hora de la veritat no m’hagués de
fer cap servei, què importava? Vaig anar pujant, a poc a poc, les feixes, com si hagués
ben reconegut on havia de posar els peus. M’estava fent el meu paller. Segur que en
algun lloc, qualsevol dia, veuria passar la noia corrent. L’avi era mort.
L’hort, abandonat.
—Tinc divuit anys. I ara què faré.
|
Narrativa