Pel que fa a la
meva, de mirada, hi ha rastres ben palesos d'una etapa
tèrbola i ben concreta: dels deu als catorze anys desitjava que la bomba
atòmica ho destruís tot i alhora patia per la possible extinció dels
elefants.
La desavinença entre, d'una banda, els dos primers personatges i, de
l'altra, el de la paret és tan alliçonadora de tantes coses, que més val
que no siguin explicitades: si un dit índex less assenyalava restaria
tacat de tinta endogàmica, que tanmateix fóra invisible per als qui
cerquen menja espiritual de pa sucat amb oli, que és molt bo.
En efecte, la postura de la mà a la barbeta del de la paret, que s'adiu
amb la corba alegre del seu somriure, és l'invers del gest de la mà a la
barbeta del qui li dóna l'esquena, el qual gest, al seu torn, és
diguem-ne imitat pel rictus de la boca que evoca els efectes de la bomba
atòmica i de la trompa dels elefants.
A més a més, la mà cap amunt del cartell té a sota la mà cap avall del
qui dubta, i que medita, en contraposició a l'exposició de rostre del de
la paret.
Mentre l'un somriu, els altres dos no ho fan pas, ans més aviat al
contrari. D'això i de tot el de més amunt, les conclusions (i les
significacions d'aquestes) del qui mira la fotografia, i del qui llegeix
el text present, poden arribar a ser antagòniques, és clar. I tot amb
tot, el primer terme i el del mig, de la fotografia, releguen al fons
-important, decisiu- el cartell del culte a la personalitat, el qual
aquí contamina els dos que posen davant el cartell.
Carles
Hac Mor
(Mirar i ser mirat. Quin era l’objectiu de l’objectiu, però?)
Fix, a la paret, el posat diez minutos del poeta nacional.
(Recordo Vicenç Altaió a Sabadell, carregant amb bala –o era, directament, amb molt
mala llet? – contra la poesia de MMiP, i un cor de tietes preconvergents esblaimades
blasmant l’iconoclasta traficant: "Fora, fora! Prou de modernors! L’èczema
ens fa fàstic! Ecs! Visca la poesia-poesia!".)
I així ens va.
(Callar i dir. Callar per dir. L’ombra del silenci.)
I "Com aquell qui diu", CHM (DNI 42569423), mascle, mal que no gironí, ponentí
de bo de veres, medita quina en dirà –i com més grossa, millor. Porta’n gens i
veuràs com se’l mengen. O ni això. Nixò.
(Ja m’he menjat la cama. I ara què? )
Antoni
Clapés |
Narrativa