Josep Lluís Seguí: Egoforismes

Egoforismes
Josep Lluís Seguí

Proposta d’exercici dactilar (de moment, encara escric polsant amb els dit sobre les tecles de l’ordinador): Re-llegir Nietzsche des de Sòcrates (comentat per Plató), Freud, el Cinema Nord-americà i altres vel·leïtats poètiques.

1.

Refutacions, si fa no fa, a Nietzschianes.

"Quan la dona té virtuts* masculines has d'eixir-ne fugint; i si no les té, és ella mateixa qui eixirà corrents" (Nietzsche). ¿No serà a l’inrevés?, em pregunte.

Nietzsche: "Si vas amb dones, emporta’t l'assot".

No cal, elles ja en duen. (Les histèriques; les obsessives, si n'hi ha, duen un martell)**

Nietzsche es va tornar boig –va morir "raonablement"- als 47 anys. Se m’ha passat l’edat, a mi.

A Sòcrates, a una edat incerta, prou més gran, el van suïcidar fent-li prendre la cicuta. No la vénen a la farmàcia ni tan sols amb recepta. Hauré, doncs, de continuar malalt durant molt més de temps?*

"Aniquilar les passions i els apetits tot just per tal de prevenir l’estupidesa i les conseqüències desagradoses d’aquesta ens sembla avui merament com una forma aguda d’estupidesa" (Nietzsche) "L’Església" –continua Nietzsche, i dic jo: ¿totes les esglésies, tot incloent-hi certa pràctica de la psicoanàlisi?- combat la passió amb l’extirpació, en tots els sentits de la paraula." Subratlle, jo: tots els sentits de la paraula, l’extirpació de la paraula.
"Es considera profunda la dona -¿per què?, perquè en ella mai no s'arriba al fons. La dona no és ni tan sols superficial." (N)

Tema de reflexió per a un altre moment + etílic.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
Notes:

*Atributs, diria jo.
**Comentari d’allò més ¿impertinent? que vaig poder oir a la barra d’una cafeteria. No sé, no sé...
***Sòcrates: "Viure significa estar malalt durant molt de temps" (A Fedon o de la immortalitat de l’ànima segons Plató). Lacan (cite de cor): "No morim perquè emmalaltim, emmalaltim per tal de morir".

2.

Del Western.

Un home va a cavall per un desert. És clar que aquest home du darrere ell un passat. Va cap endavant a la recerca d'un record oblidat (¿una pistola?, ¿una dona violada?, ¿el pare mort per uns altres assassins?).
Voldria ser, jo, aquest fugitiu.

Dones/mares/esposes amb homes/marits/fills absents (se n’han anat a transportar el ramat, a comprar eines de treball al poble, a combatre en alguna gesta bèl·lica; dones/prostitutes de bon cor que arriben a sacrificar-se per l’home que estima –i que estima una altra dona- tot morint per ell; dones virginals que mai no han muntat a cavall ni han conegut l’home més enllà, més endins, de les seus baralles al carrer o a l’O.K. Corral, dones que esperen o esperaran el retorn del cavalcador (Oh, My darling, My darling Clementine); dones casolanes/casades que són convulsionades per l'arribada del foraster/l'altre (bé, però, ella, a la fi, té el seu home/marit, el fill, la casa...) No són totes aquest dones la Mare?

Shane (Raices profundas, v.e.): A la llar d'una família feliç, amenaçada, però, pel món exterior, hi arriba un foraster (amb un fosc passat: shooter a sou?, parricida?, violador?). El foraster, amb la seua arma (la pistola), restableix l'ordre social... després d'haver convulsionat l'ordre familiar: l'estremiment sexual de la dona, la fascinació transferencial del fill menut, la identificació solidària del pare/cap de família... El foraster, sempre ho serà, se'n va. ¿Què deixa rere ell, a més de l'ordre familiar, en un altre ordre, restablert?

Digues-m'ho tu, àngel d'amor.

3.

Sinopsi de Penèlope/Odisseu:

Penèlope, espera, fent i desfent el teixit de l’espera, l’arribada del seu home? No és aquest, Ulisses, el fill que se n’anà a córrer món per retornar a la fi al si (Ítaca) matern?

Un mal pensament (o pensament dolent? O que fa mal...), és aquest:
Penèlope sargeix de dia els esquinçats amorosos que es fa cada nit.

A qui és fidel Penèlope? Al seu marit (ja sabeu, Odisseu) o al fet mateix de teixir i desteixir la xarxa de l’espera.

Argos, el gos d’Odisseu, es manté fidel al seu amo. I emmalalteix durant l’espera. Ell és a més el primer en reconèixer el seu amo quan aquest retorna. Ho deia Jacques Lacan: Els gossos són els únics que reconeixen –en l’ampli sentit de la paraula- les persones que estimen. La qual cosa, dic jo, no es pot dir de les persones mateixes.

Les últimes paraules de Sòcrates (abans de prendre la cicuta), dirigides al seu deixeble Critó, van ser: "Li dec un gall a Esculapi; no t’oblides de pagar aquest deute meu".

Pagar el deute ¿és l’última voluntat de qui va a morir, fins i tot més que encara que continuar vivint o morir tot just?

"La meua paciència amb les naturaleses patològiques la vaig esgotar a l’anàlisi. A l’art i a la vida no les puc tolerar" (Freud, a propòsit de Dostoievski). La meua psicoanalista sembla (o són imaginacions meues?) impacientar-se quan li dic de la meua neurosi (potser espera que li diga de les meues creacions, o des-creacions artístiques); si li dic de l’art, es posa intolerant i talla la sessió. I una relació psicoanalítica és nogensmenys que una relació d’amor... a l’art.

Nietzsche, per la seua banda, apunta els condicionaments patològics dels filòsofs grecs a partir de Sòcrates. Per a ells, raó és igual a virtut i a felicitat. "Així doncs" –continua Nietzsche, a El crepuscle dels ídols, no sense malestar-, "cal ser intel·ligents, clars, lúcids a qualsevol preu: les concessions als instints, a l’inconscient, condueixen cap avall..."

Vet ací un tema de (psico)anàlisi. Un enunciat, el de Nietzsche, amb el que no puc sinó estar d’acord, bé que em desplau; i molt, i tant, que em desplau..

A una tele-sèrie, una dona que treballa a una sala d’strip-tease és segrestada per un maníac sexual i no arriba a ser assassinada per aquest per la intervenció d’un policia justicier (més o menys és aquest el resum del que hi vaig veure). Una vegada alliberada, la companya del policia –un policia amateur, és clar- li diu a la dona que hauria de buscar-se un treball normal. Resposta de l’striper: "Els treballs normals són avorrits; a més, a mi m’agrada fer strip-tease".

Tema de reflexió, o de convicció: Els treballs normals són avorrits; preferibles són –per a una striper, ¿només per a una striper?- el risc, moral i físic, de fer allò que t’agrada: strip-tease.

El somriure d’una cambrera que em serveix un suc de taronja a una cafeteria em resulta més plaent, i voluptuós fins i tot, que veure la nuesa d’una striper a un peep-show (la qual no somriu, no li cal potser).
Ara bé, quina de les dues dones es diverteix més? (També es pot plantejar la qüestió d’una altra manera: quina de les dues cobra més?, però el que m’interessava era el tema de l’alegria, o el plus de gaudi, per allò que a l’striper del peep-show no la vaig veure somriure, ja dic).

Al Nou Testament, al Sermó de la Muntanya, Jesucrist (un neuròtic obsessiu fins les darreres conseqüències, crec: mireu King of Kings, l’excel·lent anàlisi fílmic marxista de Nicholas Ray) diu: "Si els teus ulls t’escandalitzen, arrenca-te’ls".
Èdip -escandalitzat?, de què?, d’haver dut fins les darreres conseqüències la predicció de l’Oracle i el seu fatídic Destí *-, s’arrenca els ulls (a la tragèdia de Sòfocles).
Dies passats, a un joc col·lectiu al qual jo feia de cec –amb un mocador tapant-me la visió dels ulls-, vaig sentir l’horror de la ceguesa voluntària. També, fou quasi insuportable per un moment el retorn a la visió, a la llum; com si tractara de mirar el sol.
L’horror de la ceguesa, l’horror de la visió. L’horror, de què?

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Nota

*Fatídic Destí, redundància poètica. A més, tots els destins són fatals, per bé que acaben (happy end inclosos)

4.

"Senyor" -tot referint-se a Déu, és clar-. "Tu m’has fet així". Això deia, parlant amb Déu/a ella mateixa, una concursanta d’un programa televisiu.
La roca de l’imaginari?, pregunte.
"Jo sóc així" diuen tots els concursants d’aquest mateix programa. "El meu fill/la meua filla és així" (diuen les mares).
Ser així és la impossibilitat, l’impossible, de la història personal, de l’aventura del subjecte, se m’acudeix pensar en escoltar les afirmacions joiques dels concursants de Gran Hermano.

L’heroi (Ulisses o Leopoldo Bloom, Werther, Èdip, Madame Bovary...) és un significant buit a la recerca d’una història. Les seues aventures, els personatges que hi apareixeran (Aquil.leu, Calipso, Circe, el Cíclop, Molly Bloom, Carlota, Tiressias...) seran qui ompliran la buidor de l’heroi, seran els qui el constituiran; bé que quedaran com a restes de la història.
Faig el comentari anterior a una classe d’anàlisi de texts i l’alumnat (sense excepcions?, bé, algun somriure que no sé si interpretar com a còmplice o burleta), l’alumnat, dic, fa cara de dir: "Què diu, aquest?" I jo que isc de la classe re-constituint-me amb els afectes (diversos, amb els seus comentaris al meu comentari) dels i les alumnes.

5.

Les histèriques, vull dir, les dones, es fan servir d’armes blanques, punyents, esmolades. (Hithcock: l’esposa –Grace Kelly- a Crimen Perfecto, la xica de La muchacha de Londres). Els homes, tan obsessius, utilitzen el martell: la raó de la paraula, que no la paraula de la raó. L’alcohòlic/ex alcohòlic Jack Lemmon de Dias de vino y rosas... el David Croket-John Wayne de El Alamo.

Per què –pregunte jo- la deliciosa dona-Grace Kelly de Crimen perfecto s’enamora del mediocre novel·lista americà (mediocre com a novel·lista i com a home) tenint com té un home tan fascinant (cínic, pervers, sibarita, britànic, exquisit) per marit? És clar que el marit la té condemnada, a ella, des del principi de la història –del film- a la mort real. L’altre la condemna només... a la mort en vida que serà un matrimoni feliç. Es tracta d’això?

Tenir records? Millor els oblits. Perduts, el records, els oblits. I afanyar-se a cercar-los.

Mr. Hyde: el desig esdevingut monstre, maldat sense desig, una monstruositat. Dr. Jekyll: un home de desig que no accepta la hipocresia burgesa (el sexe clandestí, amagat, consentit sota el domini dels diners -la prostitució-, representat pel pare de, precisament, de la casta dona que és la promesa del doctor) i ha de transformar-se en Hyde, castigador, per això, de les dones venals.

A steetcar named Desire. Blanche Dubois: "La meitat de l’encant d’una dona és il·lusió" I l’altra meitat?, em pregunte jo. També il·lusió. Més endavant la mateixa Blanche (davant les paraules d’un home que diu que ell només busca realitats) diu: "Jo no, preferisc el món de la il·lusió... Sí, sí. Il·lusió. Això és el que tracte de donar als altres falsejant les coses, no dient la veritat, fent boniques les coses lletges de la vida. I si això és un pecat, que em condemnen".

6.

"A qui vol el llop? Al corder. Per devorar-lo" (Shakespeare, Coriolà)

"Destrueixes tot allò que vols", em digué una dona/psicoanalista. ¿Destruisc el que vull (el que estime)?, ¿El que vull (el que em dóna la gana) ho destruisc? Després, el quefer de tornar a reconstruir. Fer i desfer, la feina del matalasser.

"Em vas agradar un dia que et vaig veure ‘flaquejar’ a causa del vi", jo que pense d’una dona.
In Vino Veritas. ¿Pel vi o per la veritat?

Nietzsche: "Considerem profunda la dona –per què?, perquè en ella mai no s’arriba al fons. La dona no és ni tan sols superficial"

La profunditat del pensament d’aquest pensament de Nietzsche és relativa a la superficialitat de l’enteniment que d’ell (del pensament, de Nietzsche) podem fer-ne.

La mentida, la xicoteta mentida, un buit dins del discurs, d’allò que es diu, resulta seductora. És clar que si es diu com una manera, més o menys conscient, de seducció.

M’explicaré. Em trobe amb una xica i em diu que ella no m’havia telefonat perquè no tenia el meu número de telèfon. No és veritat, això. Sí que el tenia. No entenc la seua "mentida" com un pretext, sinó com una mena d’acte verbal seductor. Sí que tenia el meu telèfon, però esperava que seria jo qui la telefonara.
Una altra. Telefone a una dona. No contesta –no hi era- i li deixe un avís al contestador. L’endemà la torne a telefonar. Em diu que havia sentit el dia anterior el meu avís... però que com no li havia deixat el meu número de telèfon... No és cert, és una mentideta; tanmateix, ho entenc. Em dic que ella esperava, volia, que la tornara a telefonar jo. Mentidetes, doncs, que tenen això de seductores. Són demandes de... ¿d’amor?, deixem-ho en demandes d’una insistència telefònica.

i morta, com l’amor cerca la vora
d’allò que estima, oblida, que serva
la distància entre la mort, l’amor,
amada al mort instant i mor al seu
lloc:
diu, rememora, mor
ara que pots

(cita poètica que no sé d’on ve, potser és una mena de poema meu i tot)

Tota mena d’escriptura –dic de la literària, la poètica, dramàtica...- li fa bé a qui la llegeix, li allarga la vida. Per contra, escurça la vida de qui escriu, del poeta, vull dir, poèticament.

L’escot, per l’esquena, d’una xica morena que pren un cafè al bar. ¿La bellesa? Tant de bo que fos així.

El Jo (Self), ¿és una faula, una ficció, un joc de paraules?
Això insinua, quasi que afirma, Nietzsche.
Vull creure-m’ho. Si és així, podria deixar de pensar, de sentir i de voler. Si no, també.

Jo (Je/Moi) és qui creu.
I l’altre? Deixem que sommie.
Així doncs, el Jo/Self és només la seua pròpia (pròpia?) imatge i es pensa ell mateix com la seua causa. ¿I que és el que s’esdevé a la nit, al somni, o quan cometem una errada de la llengua o topem dues vegades amb la mateix pedra (o una sola, tan se val)? Trobem allò que Ell, el Self, havia amagat –que no oblidat- disfressat o, si voleu, allunyat.

Desperte d’un somni. O el somni em desperta a mi? Au, és hora de reconstruir la aparença del Jo social (posar-se els pantalons vaquers, el suèter...), el Jo al qual la cambrera del bar somriu perquè el/em reconeix.

El somni és una petita novel·la... en la qual qui somia és el personatge principal. També és, és clar, el director, el meteur en escene; ací resideixen les contradiccions, de vegades angoixants, dels somnis.

A l’ésser humà ningú no li dóna les seus propietats, ni Déu, ni la societat, ni els seus pares i avantpassats, ni ell mateix. Ningú no és responsable d’existir, d’estar fet d’aquesta o d’aquella manera, de trobar-se en aquestes circumstàncies, en aquest ambient. La fatalitat del seu ésser no pot ser deslligada de tot el que fou i serà. Ell no és la conseqüència d’una intenció pròpia, d’una voluntat, d’una finalitat (..) Un és necessari, un és un fragment de fatalitat, un forma part del tot, un és en el tot. No se n’ha de fer responsable a ningú, no ha de ser lícit atribuir la manera de ser a una causa prima (...) El concepte Déu ha sigut fins ara la gran objecció contra l’existència... Nosaltres neguem l’existència de Déu, neguem la responsabilitat en Déu...
Tot això no és meu (o sí?), l’he llegit a Nietzsche.

A partir d’ací, podem començar la psicoanàlisi. O una simple anàlisi de text.

7.

He conegut una xica. Els seus bonics ulls blaus... no m’agraden, el seu bonic nom –Violeta- tampoc no és del meu gust. Tanmateix... Els seus ulls, el seu nom, són propicis per a un relat romàntic, per a una narració-tragèdia cavalleresca, fins i tot per a una aventura amorosa en aquesta tediosa vida terrenal i prosaica. Ai!

En un taller literari, al qual faig de circumstancial professor, un alumne em diu que un altre professor deia que per ensenyar-se a escriure cal escriure.
No. Si escrius, és que ja saps escriure –li dic jo-. Cal observar, ensenyar-se a veure ("deixar que les coses se’ns apropen", Nietzsche), pensar, és a dir, analitzar l’observat, i aleshores escriure (amb la simple, ai, tècnica de la condensació i el desplaçament, a més, és clar, de l’elaboració estilística). Una alumna, quina ironia, em diu que, en efecte, ha vist, ella, que jo era tot el temps observant, mirant, deixant que les coses –ella mateixa- se m’aproparen.

"Tothom té records que no contaria més que als seus amics. Té, a més, unes altres qüestions a la seua ment que no revelaria ni tan sols als seus amics, només a ell mateix i fins i tot en secret. Però hi ha unes altres coses que a un home li fa por confessar-se a ell mateix. I cada home té així una quantitat enorme de coses amagades, lluny de la consciència de la seua ment". (Dostoievsky, Memòries del subsòl)

És a dir, la demanda d’una anàlisi.

8.

Divagacions de divan.

Veure una dona embarassada em desplau. (Reminiscència de la meua lectura juvenil de Shopenhauer. La procreació, dic jo, és una errada de la Vida –de la Cultura-, bé que siga un encert/trampa de la Naturalesa com deia Shopenhauer). Si veig una dona amb un xiquet, el seu fill, un nadó en braços o a un cotxet, em dic: "Què es pensa aquesta que té?". Els fills són dels homes. Un home amb el seu fill són una parella d’amiguets que van junts al futbol. Una dona amb un xiquet... se sent enutjada perquè el xiquet vol alguna cosa, es queda endarrerit, duu a les mans una pilota, vol jugar... Amb una xiqueta, bé, una xiqueta és la nina de la mare. (Una xiqueta que al seu torn duu amb ella una altra nina/xiqueta...)
       Per la meua banda, jo que no he tingut fills naturals, he tingut una filla (Maria, filla de la meua darrera ex esposa) amb la qual, com dos amiguets, anava als partits de handbol. I, de la manera com podia, li feia de bon pare: la duia al col·legi, al MacDonals, rèiem dels mateixos acudits, hi havia entre ella i jo complicitat d’amistat/amor/parental.

Una dona que ha llegit un conte (¿trist?, ¿esperançat?) meu (titulat ?) m’envia un missatge on em diu: "mai no deixes d’escriure, el cel s’obre fins i tot per als qui no en creuen, en ell"

¿Sap, aquesta dona, que ella és la porta d’aquest cel al qual fa referència el meu conte?

"El millor moment de l’amor és aquell en el qual la nuesa es revela"
(un personatge de la novel·la Afrodita de Pierre Louis)

      Jo diria, en aquesta matinada d’amargor, que el millor moment de l’amor és aquell en el qual ella es posa la roba i se’n va... (sobre aquest tema, n’escriuré en un altre moment narrant alguna anècdota).

9.

Dia a dia

Les cames, llargues, nues fins mitja cuixa, ladejades cap a la seua dreta, no arribaven a tocar la base de la barra on en aquella hora servien els desdejunis. Em vaig aseure al seu costat perquè era un dels pocs llocs lliures que hi havia i perquè, se m’acudí pensar, em va atraure un incert perfum matinal, fresc, femení, per dir-ho així, que desprenia la dona. No era la primera vegada que em trobava amb ella a la mateixa cafeteria a l‘hora del desdejuni. Rossa, de cabells curts i tall irregular, sempre vestida amb roba més aviat breu –una camiseta ajustada i descotada, la minifaldilla, uns pantalons vaquers que li deixaven veure per darrere la part superior del tanga...-, bé que aquesta fou la primera vega que de veritat cridà la meu atenció de manera especial; la primera vegada, també, que em dirigí la paraula. Quan em van servir el suc de taronja i la tasa de café amb llet, vaig allargar l’anvantbraç esquerre i quasi vaig fregar el seu braç dret, la mà del qual sostenia, delicada, una tasseta de café. Ella degué creure que jo tractava d’atansar el cestillo que contenia els diversos sobres de sucre i uns altres edulcorants; la meua intenció era agafar una tovallola de paper, no res més, del servilleter. Va somriure, féu: "Oh, creia..." Fresca, matinal, femenina, un bonic somriure. Em vaig dir que si la nit proppassada m’haguera suicidat (tenia preparada una cadira sota la finistra, oberta, del doceau piso on habite), si haguera consumat aquesta meditada decisió de no haver caigut, como ho vaig fer, dormido a causa de uns pocs somnífers que esperava que tan sols m’atordieren, si haguera mort, a la fi, no hauria vist mai de tan prop la frescor de la pell de la dona rossa, el seu somriure matinal, la seua femenina veu siusiuejant de manera confusa: "Oh, creia..."

Aquest matí, la xica rossa, la que sembla francesa –bé que el més segur és que siga de més al nord-, no ha acudit a desdejunar a l’hora habitual, a l’hora en la qual añgunes vegades coincidisc jo amb ella. Distretament, o potser una mica angoixat, he esguardat un parell de vegdes el tamboret, buit, on acostuma a asseure’s i que aquest matí distava un parell –buits també, que no pensará que ho feia a posta- del que jo ocupé. Me pres el suc de taronja, que havia perdut el sabor de l’últim que et prens. Potser havia associat el gusto pel desdejuni, aquests últims dies, a la jove, de rara bellesa, sempre somrient i que sempre tractava d’explicar el que feia: "Prendé café sol perquè...", "Avui m’he levat el llit una mica tard...", "Oh, creia...". El café amb llet estava molt calent, i això em va plaure. Sentía una mica de fred a l’estómac –la llarga nit sense prendre més que aigua i alguns somnífers-, i en el moment que l’apurava vaig oir comentar a una de les cambreres: "Es pegà un colp contra el para-brises i morí a l’instant. Això en diuen. Se li travessà una moto quand tornava a casa..." Vaig deixar tot just les monedes de l’importe del desdejuni sobre la barra i vaig mormolar, como si haguera d’explicar alguna cosa: "He d’anar-me’n"

10.

(Diàleg, per dir-li així, tret de la vida real, suposant que la vida siga real, i la realitat vívida)
      -Que m’explique? –diu ell, més com una afirmació que com una pregunta.
      -Com un llibre tancat –ella que li contesta.
Així és. Començà, ell amb una frase (sentència, títol) i al cap d’una hora (temps psicològic, tan se val que siga deu minuts com cinc hores) tornà al mateix enunciat. Açò, al títol: un llibre tancat.

"Instant de Veure, Temps de Comprendre, Moment de Concloure.
Proposició lacaniana", a "El Seminari".

"És l’últim dia de la vida el que ha de considerar qualsevol mortal... i ningú no pot ésser tingut per feliç abans de passar el terme de la seua existència sense haver patit cap pena",
sentència final del Cor a "Èdip Rei".

"No teniu ni idea de què estic parlant, n’estic segur. Però no patiu per això, algun dia ho entendreu."^*frase final del personatge Lester Burhman al film American Beauty

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Nota

*"You have no idea what I’m talking about, I’m sure. But don’t worry, you will someday".

Josep Lluís Seguí, després del 2001, any de caigudes, viatjà per la banda Est dels Estats Units de Nord-amèrica, des de New York City, passant per Chicago, Washington, Philadelphia, pot ser que Baltimore, i abaixà cap al Sud, travessant Atlanta, per arribar i instal·lar-s’hi, a New Orleans, Lousiana. Dies de jazz & blues, de bourbon, de nits blanques amb belleses de negre color... I retornà cap a finals del 2003 per residir de nou a la ciutat de València. Des d’aleshores, publica en diverses pagines digitals, a la Xarxa, i té en procés d’elaboració dues novel·les, a més d’un dietari de cada dia, tota una altra mena de texts, refà les notes preses -entres ostres i wild turkey - a l’Easy Lady. El món literari hel·lènic és en aquest moment el seu principal objecte de treball, poètic, narratiu, d’assaig i per filosofar.

© Josep Lluís Seguí
.....després del 2001, any de caigudes, viatjà per la banda Est dels Estats Units de Nord-amèrica, des de New York City, passant per Chicago, Washington, Philadelphia, pot ser que Baltimore, i abaixà cap al Sud, travessant Atlanta, per arribar i instal·lar-s’hi, a New Orleans, Lousiana. Dies de jazz & blues, de bourbon, de nits blanques amb belleses de negre color... I retornà cap a finals del 2003 per residir de nou a la ciutat de València. Des d’aleshores, publica en diverses pagines digitals, a la Xarxa, i té en procés d’elaboració dues novel·les, a més d’un dietari de cada dia, tota una altra mena de texts, refà les notes preses -entres ostres i wild turkey - a l’Easy Lady. El món literari hel·lènic és en aquest moment el seu principal objecte de treball, poètic, narratiu, d’assaig i per filosofar.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització