El valor de la paraula
Conferència Internacional del PEN ClubFrancesc Parcerisas
En el moment de preparar aquest debat, els organitzadors del
mateix, ens van fer arribar, des del Centre Català del PEN, unes breus directrius sobre
unes possibles línies mestres de discussió. A continuació les llegiré, perquè crec
que així s’entendrà millor el sentit de la meva intervenció. Deia aquell text:
"A Mèxic, a l'Índia, a Galícia, a Nigèria: arreu del món hi trobem poetes,
novel·listes, dramaturgs compromesos en lluites contra els crims ecològics i a favor de
la sostenibilitat. ¿Quines motivacions fan que escriptors i escriptores hi participin com
a portaveus de lluites ecologistes i com a analistes que donen contingut i sentit a les
accions col·lectives? Aquest compromís públic, ¿fins a quin punt es vincula amb la
relació íntima que mantenen els escriptors amb el valor de la paraula? La paraula
poètica, l'escriptura literària, donen veu al món de la natura i hi estableixen una
relació humana primordial. En el seu cos a cos amb les paraules, ¿de quina manera la
poesia i tota la literatura esdevé un escut de la natura?".
Fins aquí les línies mestres de la discussió que
se’ns planteja aquesta tarda. El títol genèric d’aquest debat –el tenen
present a tots els programes i anuncis-- és "El valor de la paraula". Doncs
bé, d’acord amb les línies proposades de discussió, i amb el títol de la trobada,
jo els demano que escoltin un moment aquestes paraules: "Jo pertanyo a un
antiquíssim poble en vies d’extinció; sé, per la meva tradició oral i escrita,
com diferents estats es van repartir les terres del meu poble, i jo mateix he vist com els
estats més poderosos parcel·laven i continuen parcel·lant les terres en províncies
més petites, més fàcils de controlar; he vist com els colons arribaven per ajudar a
explotar les nostres riqueses, i molts es quedaven a viure entre nosaltres, i es confonien
amb els indígenes, fins a ser tractats com a tals, de manera que molt sovint ja no sabem
si som fills dels explotats o dels explotadors; he conegut els nens que anaven a escoles
on els ensenyaven a llegir i a escriure en una llengua que no era la dels seus pares
–jo n’he estat un--; desplaçats culturalment dins el seu territori; però a
més a més he vist, any rere any, com l’explotació es disfressava
d’indigenisme, i com, per fer-nos creure que res no havia canviat, i que érem
moderns i lliures, s’exhibien els nostres tòtems tradicionals, o les nostres danses,
a les reserves indígenes, convertides en un parc temàtic que visiten els turistes; i he
vist, també, com en els últims anys, en sortir de casa, ja no sabia si era o no era a
casa, ja no sabia si era o no era al meu poble: la globalització urbanística ens ha
convertit en un parc temàtic, o en una botiga d’aeroport internacional... Teníem
una cultura, una llengua, i potser una manera de pensar..., i ara que no tenim res
d’això, per no dir que ja hem arribat gairebé a l’extinció, ens diuen que som
un model de convivència, perquè no sabem qui som."
Confiat en el "valor de la paraula" els
acabo d’explicar una realitat en forma de faula. El poble a què em refereixo, no cal
dir-ho, no és cap dels esmentats en les línies de discussió marcades pels
organitzadors, no és Mèxic, ni l’Índia, ni Galícia, ni Nigèria... El meu poble
és aquí mateix, a Barcelona, i estic obligat a explicar-los que la paraula és memòria
i que només la memòria ens pot salvar de la destrucció. De la destrucció del medi
ambient, per descomptat, però, més important encara, de la destrucció de la identitat
de les persones, de la seva història. Si som capaços de criticar que Nigèria
s’hagi convertit en un abocador de residus del món desenvolupat, no veig perquè no
hem de ser capaços de criticar que aquests edificis de convencions on ens trobem
–els més grans del sud d’Europa—siguin el més gran abocador del turisme
dels professional del món modern. Sempre es podrà argumentar –aquí i
allà—que alguns panxacontents n’han sortit beneficiats, i que, indirectament,
els diners arriben a embrutar moltes altres mans; o també es podrà argüir que, tot
plegat, és un signe de progrés, de la transformació radical dels temps moderns que
s’efectua sota el lema –que sembla que mai no podem discutir—"hem de
créixer", "és bo tenir més", "la quantitat és la qualitat".
Jo sóc un escriptor i no sóc aquí per oposar-me a
les filosofies del creixement econòmic i de la destrucció disfressada que comporten.
Sóc aquí per defensar amb la paraula allò que per a mi és imprescindible, perquè va
lligat a la meva llengua, que és l’única eina de què disposo. Sóc aquí per
defensar, amb la paraula, la memòria. M’hi obliga la llengua, i m’hi obliguen
els bons amics del Centre Català del PEN que m’hi han convidat com a poeta a fer
servir la paraula per tal d’ensenyar-los la disfressa.
Avui, aquí, en aquest edifici, sàpiguen que seuen
–que seiem amb horror, però sobretot amb una pena infinita-- damunt d’un
cementiri dels nostres avantpassats. Quan es passegin una estona per aquest enorme espai
del Fòrum, que la propaganda ens diu que "hem guanyat" per al glamour de
l’urbanisme contemporani, per a la foto en technicolor de la ciutat-logotip o per als
negocis no de la BCN sinó de la BPT (Barcelona Parc Temàtic), sàpiguen
–dic—que aquest és, també, un espai que "hem perdut" per a la
memòria del nostre poble. És cert que aquest espai damunt el qual vostès seuen
representa aparentment la sostenibilitat (a sota, o als costats
–"integrades", com se sol dir avui--, hi ha algunes grans depuradores de
les aigües residuals de la ciutat, incineradores d’escombreries, i al costat plantes
de generació d’electricitat); i és cert que aquests són elements necessaris per a
l’estructura i funcionament de la ciutat moderna (elements que podem dissimular o
dels que podem enorgullir-nos-en, segons calgui). Però també és cert que, igual com
amaguem aquestes estructures tècniques imprescindibles per al nostre confort modern,
n’amaguen d’altres que són més doloroses per a l’ecosistema de la
memòria.
A Palerm, a Sicília, hi ha un dels costums més bells
que he conegut. El dia dels morts les criatures porten menges fetes de massapà a les
tombes dels familiars (dels seus avis, dels tiets, d’algú germà, o d’un
pare...) i hi fan una festa. I a la nit, són els morts que tornen a casa i porten
joguines als nens: morts i vius són una sola família, en l’agraïment i en el
respecte, en la memòria del dolor i de la felicitat. Nosaltres no tenim un costum tan
bonic, i, gràcies a aquesta colossal urbanització, ara no tenim ni tan sols un record
per als morts.  Els acabo de dir que seuen damunt els
nostres morts, en un intent per esborrar la nostra memòria. Jo diria, fins i tot, en un
intent "deliberat" ja que la memòria i els morts massa sovint són incòmodes.
Amaguem, aquí sota, la nostra hipocresia històrica: aquí hi havia el barri de Pequín,
un barri de barraques miserables, pitjor encara que el barri de La Mina, que tenen aquí
al davant i que els urbanistes de la ciutat –o, més ben dit, els promotors
immobiliaris —mouran, quan toqui (si mai toca), a una altra banda (sempre i quan els
preus de l’especulació, i les lleis i la connivència municipal, els ho permetin)--.
Però, a més a més, aquí sota hi ha –en present, ja que el valor de la paraula és
que no pot ser fàcilment esborrada--, hi ha, els dic, El Camp de la Bota, on el 14 de
març de 1952 –dos mesos abans de la celebració del Congrés Eucarístic de
Barcelona-- van ser afusellats els anarquistes Pere Adrover, Jordi Pons, Josep Pérez,
Genís Urrea y Santiago Amir. Pero és que aquells cinc anarquistes eren només els
últims de gairebé dues mil persones que van ser afusellades aquí, al Camp de la Bota.
Aquí sota hi havia uns camps apartats que havien servit per a l’entrenament de tir
dels soldats. La República hi va afusellar alguns dels militars sublevats a favor del
general Franco al començament de la Guerra civil espanyola, i la dictadura militar el va
convertir en lloc habitual de les seves nombroses execucions durant més de tretze anys.
Aquí la dictadura militar va afusellar 1.619 persones i existeix un nom i cognom, i una
família, per a cadascun d’ells. A la plaça de la Fraternitat, avui desapareguda
sota les obres, hi havia una làpida, també desapareguda, col·locada el 1992, amb la
següent inscripció: «A tots els afusellats en aquest indret i a totes les víctimes de
la Guerra Civil", amb un fragment d’un bell poema del poeta lleidatà Màrius
Torres: "Que en els meus anys de joia recomenci/ sense esborrar cap cicatriu de
l'esperit./ O Pare de la nit, del mar i del silenci/ jo vull la pau, però no vull
l'oblit."
El periodista Josep Maria Huertas ha escrit que:
"els records que n’han quedat solen ser els dels familiars de les víctimes.
Carme Alba evocava com, en assabentar-se que el seu germà Otili, militant del PSUC, havia
estat afusellat el dia 14 de maig de 1941, es va traslladar ràpidament a la fossa comuna
on eren duts els executats. "Hi havia unes caixes precintades i em van dir quina
podia ser la seva, però no me la van deixar obrir. A l’endemà vaig tornar-hi amb un
martell i una escarpa, fins que vaig poder introduir-hi una mà, i la vaig treure amb
papers i fotos que eren d’ell i que havien deixat a damunt del cadàver. ‘La
Carme va aconseguir que els companys de treball del seu germà, de l’empresa
Rivière, construïssin una petita tomba a l’esborronador marc de la fossa comuna, on
avui hi ha el Fossar de la Pedrera’ ".
"Juanito Cuadrado es va salvar a l’últim
minut, quan era a punt perquè els soldats disparessin. L’indult va arribar al moment
oportú. Va complir 24 anys de presó i va tornar al Camp de la Bota amb el periodista
Miquel Villagrasa per veure com al lloc on havia estat ubicat el parapet dels
afusellaments hi construïen la depuradora del Besòs. ’En recordo poques coses,
segurament per l’angoixa que hi vaig viure", explicava. "Em ve a la
memòria el parapet, que era una rampa de terra vermellosa, suposo que a causa de la
sang’ ".*
Paraules semblants a les del periodista Josep Maria
Huertas les han escrites el sociòleg Manuel Delgado, el narrador Rafael Vallbona,
l’artista plàstic Francesc Abad –que va crear una instal·lació amb els noms
de tots els afusellats--, o el senyor Josep Maria Trepat que venia a dipositar aquí un
ram de flor en memòria del seu germà afusellat en aquest camp. No es tracta, doncs,
d’un fet esotèric o desconegut, sinó d’una ocultació interessada, destinada a
fomentar el merchandising cultural d’aquesta zona de la ciutat. Però crec que si
existeix una sostenibilitat de la història, només pot estar basada en el respecte al
passat.
En la inauguració d’aquesta conferència, en
parlar dels escriptors perseguits, Salman Rushdie va fer servir el símil de l’aire
que respirem amb naturalitat, sense pensar-hi i, tot de sobte, ens adonem que
s’acaba, que podem arribar a no tenir-ne gens i a ofegar-nos. Sense cap mena de to
apocalíptic, constatant simplement la realitat, voldria dir-los que nosaltres som un
país que està acabant el seu aire, que comença a ofegar-se. El nostre ecosistema
cultural és feble i es troba en ràpid retrocés. El valor de la nostra lluita, de la
nostra paraula, és segurament testimonial. I si volem girar la nostra memòria per
invocar els nostres morts no sabem trobar on van ser executats però ens proposen que
comprem entrades per a l’espectacle monumental, lluït i tranquil d’una cultura
trivial que fomenta l’oblit i el consumisme obdedient. Com a creador de paraules sóc
aquí només per fer-les valer i per a denunciar-ho.
ABAD, Francesc, "El Camp de la bota", instal.lació artística.
HUERTAS, Josep Maria, "El final de los días de la muerte", La Vanguardia, 23 de
maig de 2002.
TREPAT I RIBA, Josep Maria, "El Fòrum al Camp de la Bota", secció de cartes al
director, El Punt-Barcelona, 27 d’abril de 2004.
VALLBONA, Rafael, El Punt, divendres 23 d'abril de 2004.
* En el torn obert de paraules que
va seguir a aquest debat, l’escriptor i coordinador dels actes, Carles Torner, ens va
assabentar públicament que l’escultura de Miquel Navarro ha estat reemplaçada dins
la plaça del Fòrum i que la làpida hi serà recol.locada per voluntat de l’Ajuntament
de la ciutat. El goig de la notícia matitza però no esborra els arguments anteriors: el
Fòrum és, avui, un indret tancat al qual el públic accedeix pagant una entrada, una
situació no gens escaient per a honrar els morts. Tampoc no sembla que, a les gran
línies de propaganda oficial del Fòrum, ningú s’hagi preocupat per destacar la
importància, no sols simbòlica, aquesta memòria, a diferència de la propaganda que
reben els espectacles, les botigues, i les zones d’esbarjo. [F.P. 20 maig 2004]
Aquest text va ser llegit per l’autor amb motiu
de la Conferència Internacional del PEN "El valor de la paraula" celebrat al
Fòrum de les Cultures de Barcelona, el 19 de maig de 2004. També ha estat publicat a la
revista Serra d’Or del mes de juliol d’enguany.
Francesc Parcerisas (Begues, Baix Llobregat, 1944) és poeta, traductor i
crític. De la seva obra poètica destaquen Triomf del present: Obra poètica
(1965-1983), Focs d'octubre i Natura morta amb nens.
Ha estat president de l'Associació d'Escriptors en Llengua i actualment és director de
la Institució de les Lletres Catalanes.
|
Narrativa