Em desperto amb la impressió d’haver
passat la nit en blanc. Ja és de matí
tot i notar l’hermètica insistència
de les parpelles. Em torno a refugiar en el son.
Sento, però, els pensaments vacil·lants,
a punt d’esclatar. Sé que és la marca recent
d’un estrany tatuatge que em neguitejarà
al llarg del dia. També sé positivament
que ja no em tornaré a adormir. El silenci
em diu que hi ha coses pendents. Coses sense
veritable importància. Aquests raigs de sol
resplendents i tendres em parlen també.
¿Per què és tan bonic aquest matí de setembre
quan hi ha records embriacs que la memòria
impedeix de compartir? Estiro les cames fora del llit.
Poso els peus a terra mentre miro ben fixament
les formes estranyes dels dits descalços.
Hi entreveig, gairebé a desgrat, fragments
d’una realitat que sobreviuen a la intempèrie.
 FLORS VERMELLES
Són d’un vermell rar aquestes flors.
Com si m’entrés alguna impuresa
en els ulls cada cop que em disposo
a mirar-les. Em fan recordar
amb precisió aquell gust amarg
que ja no és a la boca. Busco una fórmula
per poder parlar sense contemplacions
d’aquest mal sabor o de l’estrany color
d’aquestes gerberes que ara acabo de collir.
És tard. Miro el cel i són clars els núvols.
S’instal·len al voltant d’aquests fulls
que voldrien transcriure les arestes precises
d’aquells pètals efímers i envellutats.
Sé que això és inviable. Em sé atònit.
Desarmat davant la consciència de sentir
unes llàgrimes que s’escolen com fina
aigua de pluja. Caminen per unes galtes
inexplorades des del llunyà temps
de la infantesa. Els sentiments no coneixen
les lleis de la gravetat. Em miro a l’espill.
Em retorna una imatge desconeguda fins ara.
L’erosió de descobrir els motius del simple pas
del temps. Hauria de ser d’una superfície
neutra que només reflectís l’espai.
Ara s’ha transfigurat, però, en síl·labes
a penes comptades. En petites esberles
de llum que només saben reunir trossos d’atzar.
EN VIES D’EXTINCIÓ
No vulgues robar-me més temps.
Exhaureix aquests quants minuts més de respit
que et dono i passa pàgina ràpidament.
Abstreu-te de la biografia. De les espècies
en vies d’extinció. Oblida els crits rogallosos
i els vocables sobris. L’èpica i l’erudició.
Pren únicament del llenguatge el rostre
de cada instant. De la teua consciència
els llims del fons. És aquesta ferma
voluntat d’endreçar un paisatge
en degradació contínua el que t’ha fet
creure que ets capaç encara d’entendre
la vida. I converteixes en objecte d’estudi
la densitat del buit. Llavors s’estén
inevitablement una revolució silenciosa.
Unes paraules massa imperfectes que,
empeltades de silenci, desclouen el desig.
VERSOS QUE SEMPRE ACOMPANYEN
"Cansat de tants versos que no fan companyia"
Salvador Espriu
Et visito amb freqüència.
Tot i saber que mai no podré
estrènyer tota la veritat que escenifiques.
M’agrada preguntar-me
des de quin cos em parles o d’on sorgeix
la veu ignorant que el pas dels anys
no aconsegueix mai d’enfosquir.
Simplement esmentares
una passió que he fet meua
(tot i que sé que és fora de mi),
i continua parlant dintre meu
com si parlés la meua boca.
Aconsegueix de dir-me
a través de veus que em neguen.
Ningú no és espectador de la meua lluita.
Les paraules són en mi, però.
Em deixen ben al descobert.
En trànsit. Aprenent dels límits.
Qualsevol llum és un artifici
que es transforma a cada lectura.
Sóc un residu més. Com qualsevol frase feta.
Em sé inexistent. Fins visitar-te.
Hi ha versos que sempre acompanyen.
VOLUNTAT DE PODER
"A cada atur de mirada
floreix el mal en bellesa".
Segimon Serrallonga
Que fàcil seria parlar dels dies
de pluja que mai no acaben. De llocs
que no existeixen malgrat haver deixat
malmesa la nostra memòria.
De la terra banyada quan
les sabates s’omplen de fang.
Del bes quotidià que ens acomiada
i que ens alimenta fins ben entrat el vespre.
De les passes obstinades que cada
dia posen en marxa
el taxímetre de la nostra vida.
De la calor que desprèn el teu cos
quan t’adorms. De les flors que es marceixen
per no haver canviat l’aigua. De l’aparent
simplicitat de les teues mans.
Que fàcil seria escriure
un poema si pogués posar en net
els primers dies d’un estiu qualsevol.
Encara una olor atzarosa
que em recorde l’extens poder de la teua pell.
|
Cinc poemes
Narrativa