A l’estimadíssim Olerkaria
"El cel ben serè
torna el mar més blau,
d’un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me’l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar."
Joan Maragall
Guaitant des de la sorra el mar encabritat, li passa el temps menut, a
la filadora.
El sol omple l’escena amb colors densos i aspres.
El cel xipolleja al desori escumós de la gropa de l’aigua. El garró de les ones és
un trasbals de sorra que bull.
El corb marí s’enfila a la roca. Bat les ales.
Badalla a la mar, que li escup escuma. S’alzina i atalaia, altiu, les ones.
L’aigua, muda; l’aigua xerra. Gotes. El corb marí abraça l’aire.
El vas de blau cau i rebenta en esquitxos brillants.
Les ones xerriquen, saluden, s’empaiten, enlairen la fressa de perles i escates.
S’entrebanquen i esclata la rialla. El sol, hieràtic, fa els ulls grossos. Beatitud
de mig matí.
Filadora de mots, al sol feineges. Et passa el temps
petiu. Els dits li perlegen. Espera tot filant, filant l’espera. La llum
l’encega. La llum l’encela. La llum se li escola pel melic. Li passa el temps
esquiu. La filadora fila prim i tot ho esguarda.
Signa a la sorra, a trenc d’ona. El teu nom,
filadora.
De grat, l’estenall de petges i petxines que
l’encercla. El vol del corb. I la gavina, el xiscle. Ja deu ser l’hora de les
marietes. El temps li fuig i li cau de la falda, a la filadora. Somriu: un núvol vermell
i el terra ple de bestioletes. Et toques els cabells, que són llargs i prims com el fil
que files. Tanca els ulls per entomar millor la llum del sol.
M’agrada aquest mínim d’existència que
se’m permet. M’estiro en els colors de l’horitzó, rastrejant-me
l’olor d’exili. Les pigues de la filadora són tos del sol i de la sorra.
M’alegro de ser l’esquitx de les ones. La
matèria, que és tota de roca, em governa.
El xiscle de la gavina i ella recorda els magalls. Li
sap greu que sempre –sempre– se’n vagin. Sospira a la llum del sol, pit
trèmul. L’ombra de la gavina. Sospira i fila. El temps se la mira i li besa el
front, els ulls, les pupil·les. El corb marí mossega l’aire.
Qui gosa profanar el meu castell de sorra? Sóc dins,
recomptant-ne les lloses. Fila, fila, fila el temps esquerp. En recordo la suavitat i la
mirada. I el nom, a trenc d’ona, que l’aigua l'esborra.
Aquí, a la sina de la mare natura, m’observo a
mi mateixa. L’ombra com un mocador de seda. La filadora fila prim, la cintura
estreta. Les faldilles a la sorra, a capbussetes. El vent em porta colors salats.
La gavina i el corb mantenen una enraonia alada. Els
xiscles, de nou, li recorden els magalls i les marietes. Arribarà la primavera verda i el
sol s’alçarà d’alegria. Recorda olors i textures. Deixa la llana. Es posa
dempeus i camina. Camina, camina per sobre del temps.
Badallo a dintre de la closca de nacre. Els ulls se
m’irisen, se m’eriça la pell. S’estiregassa al sol com un gat que fila.
Pasta el temps gasiu.
Guaitant des del búnquer el mar encabritat, li passa
el temps menut, a la sargidora.
S’està tranquil·la a l’espigó, sargint-se
la faldilla, recolzada a la barana de la memòria i esperant l’esperança lluent que
porta la ventada. Pren de la brisa brins de fil.
Sargidora d’arena, al sol feineges. Asseguda a la
pell de la roca, els líquens et miren, en silenci, parpellejant a la llum blanca.
Pren el temps que sargeixes. Trena’l amb arena i
fes-me’n un castell amb ombra, que jo hi dormiré. Que jo hi dormiré i esperaré la
primavera menuda i petiua. Em vesteixo de sol i de gavina.
No m’avergonyeix admetre’m dominada pel mar.
Ser una partícula de pols inhàbil i prescindible. Llençar-me al cel sense haver de
donar explicacions a ningú. Ni Déu no em coneix: sóc impune. Insignificança,
inentitat. Si fins m’ignoro jo mateixa! Com més buida, més puc volar. Amb els
braços eteris abasto tota l’esfera.
A la punta de l’espigó hi ha aquella mitja olor
que et desperta primavera. L’escuma perleja sota el sol. Ni el temps, ni tu, existiu.
Quietud.
Aquest color metàl·lic que el mar em regala cada
dia. Fer-me’n llana refinada.
Podria oblidar-me del meu nom i volar enllà, al fons
del cel. Fer-m’hi el mausoleu i passar-hi la resta de l’existència. Podria
deixar-ho tot i fugir, separar-me d’aquest món innoble que em deixa a
l’estacada.
Eximida de tota culpa perquè no sóc ni un trist
filet del tapís universal. Jo, que sóc invertida i vaig cap per ‘vall...
Guaitant des de les roques el mar encabritat, li passa
el temps menut, a la puntaire.
Noia de tants de dits i tan fins, que et banyen el sol
i l’arena! Noia blava... Fas una punta de fil blanc i cabells joves. Deixes el nom al
coixí dur. La punta se t’allarga entre els dits com si toquessis el piano.
L’escuma del mar i el corb dansa. Esquitx. I la
gavina. Conversar amb el mar en silenci. Aquesta petxina. L’esquelet d’eriçó.
La punta pinta el blanc de l’escuma. La punta és
el blanc del pensament. Banc de memòria. La llum. Els boixets dringuen, dringuen, al
ritme del batec del mar. La noia canta a la serena de mig matí. Seu a l’arena i
recompta les agulles. Recompta la sorra. Recompta la claror, els dies, les hores. Recompta
l’amor que llença a l’aire.
Des de la punta de l’espigó, enlairo el teu nom
perquè l’entomi el vent i el porti a la marea i al verd. Des d’aquí et pasto
el temps.
Al nord, al nord,
al nord hi ha el poeta.
Al nord del nord,
a la muntanya verda.
A la muntanya, lluny,
a la muntanya verda.
Enllà, enllà;
enllà, el poeta.1
El temps passa, i la primavera. Canonitzaré la
marieta, que et recordo i m’encelo.
____________________
1
Eta olerkariak esan du:
"Ipar-iparraldean,
iparraldean olerkaria bizi da,
iparraren iparraldean,
mendi berdean,
arroka zurien aldean,
bihotz gorrien ondoan,
hortxe, hortxe,
hor dago zeure olerkaria". |
I el poeta ha dit:
"Al nord, al nord,
al nord hi viu el poeta,
al nord del nord,
a la muntanya verda,
a la vora de les roques blanques,
a prop dels cors vermells,
just allà mateix,
allà hi ha el teu poeta." |
|
Narrativa