índice no. 46: gener -febrer 2005 |
SUITE DEL METRO
Introducció i homenatge De pas per Barcelona, un rodamón de color va fer nit a casa duns amics que vivien al Turó de la Peira. Lendemà, després de contemplar la ciutat per la finestra, va voler conèixer-ne el rovell de lou i algú el va acompanyar a la parada del metro. Quan feia una estona que seia a la terrassa dun bar molt popular de la Plaça de Catalunya i es distreia veient fluir un riu de gent ben diversa, tres joves - dues noies i un noi -, li van preguntar si li feia res que sasseguessin a la seva taula. Entre sorprès i intrigat, perquè nhi havia daltres de buides, no shi va negar. La conversa, en principi vacil·lant, es va fer viva, divertida, apassionant. Més tard el van convidar a dinar: era laniversari dun de la colla que ho volia celebrar compartint làpat amb un desconegut. El foraster no sho va fer repetir, i així va tenir ocasió de continuar la conversa i conèixer alguns carrerons del Raval. En acabar, desorientat, una de les noies el va portar a casa els amics amb moto. En aquell instant va renunciar a la seva condició de rodamón perquè acabava de descobrir que Barcelona era aquella ciutat que sempre havia somiat per establir-se.
Realisme social Final de trajecte al suburbi: el metro es buida del tot. Els passatgers, després duna dura jornada de treball, safanyen a pujar les escales per trobar el forat que els toca en aquell enorme rusc de pisos petits i miserables. Però al carrer plou a bots i barrals, sense parar, i els viatgers que han baixat de combois anteriors no gosen sortir i formen una atapeïda barrera que frena laspiració dels qui, al seu darrere, empenyen inútilment per obrir-se pas perquè no saben què passa. La massa compacta no es mou, però alena, és viva. De sobte, de sota laigua, pel cantó del carrer, arriben uns uniformats que volen entrar en el recinte i arrenquen amb violència els que hi ha a primera línia i que obstrueixen la sortida. Mai no ho haguessin fet! Així que cedeix la resistència dels capdavanters, lenorme cuc es posa en marxa sense aturador i passa pel damunt daquells que han trencat lequilibri. Tots plegats, un cop al carrer, sescamparan sota la pluja. Incapaços de reflexionar sobre el que ha passat, no sadonaran de la força que tenen tots junts quan algun ressort és capaç de posar-los en marxa.
La resurrecció de la carn Com cada matí, sentreté durant el trajecte amb aquell diari gratuït que li ofereix una mossa de bandera amb un somriure difícil dinterpretar. Sempre va tan just de temps que no ha pogut iniciar cap maniobra daproximació per saber si és una provocació, una promesa o una rutina pròpia del servei Ara observa i comprova que li queda una parada, saixeca, sacosta a la porta que sacaba de tancar i, de sobte, els ulls li fan pampallugues. No és possible el que ha vist! Frustrat perquè li han clavat la porta pel nas, a landana hi ha algú que diria que I tant, que el coneix! El coneix tan bé, que fa cosa de dos mesos va anar al seu enterrament! Era un company descola de qui feia anys no tenia notícia fins que va saber-ne la mort per la trucada dun amic comú Empipat, el de landana colpeja el vidre de la porta però no aconsegueix que ningú li faci cas, com si els altres no el veiessin, i la serp de metall arrenca lentament. És en aquest instant que també el veu, el reconeix i reacciona: es porta líndex als llavis per recomanar-li discreció, que no digui que lha vist, que no se sàpiga que ja torna a estar viu.
El mocador Sempre a la recerca dun ideal molt particular de bellesa, ara mateix descobreix a certa distància, dins el vagó del metro, amb tants de cossos que sinterposen entre tots dos, una noia de qui només pot distingir la cara. I no para de fer-se preguntes en relació a la seva identitat, unes preguntes que tindrien resposta si la pogués veure de més a la vora per saber com vesteix, com parla, com respira Ara, doncs, només pot admirar la finor de les línies dun rostre molt pàl·lid sense que en pugui apreciar, per tant, la forma, el color i la llargària dels cabells, ja que porta el cap cobert amb un mocador. I té un seguit de dubtes, perquè no sap si es tracta duna Fàtima que samaga amb un vel per convicció o perquè la família ho exigeix, per desmarcar-se de lamoralitat del país decadent que els ha acollit, on han trobat feina i casa, no pas repòs espiritual. O si és, senzillament, una Caterina, o una Mariona, que ha estat sotmesa a un sever tractament mèdic que lha mantingut en el món dels vius a canvi de perdre el cabell, i que amb aquest tros de roba protegeix i abriga un cap preciós però pelat com una bola de billar.
El món de lespectacle Aquells viatges en metro dabans, tan ensopits, quan lúnica evasió consistia a llegir, ecs!, shan animat gràcies als actors i músics que han convertit els budells de la ciutat en un escenari permanent Gràcies als diversos grups dintèrprets russos, cepats i amb estudis, que interpreten sense pressa i amb tot el sentiment un extens repertori de melodies zíngares... Gràcies als peruans que tampoc no en tenen mai prou i toquen, canten, salten i ballen encara que deixin més duna parada enrere Gràcies, també, a aquells altres, potser del país, poc preparats, que sempre interpreten una mateixa tonada, difícil didentificar, i als quals no els fa res deixar la feina a mig fer potser perquè saben que els agrairem més si desapareixen que no pas si insisteixen a fer-se escoltar Gràcies, també, als nombrosos delinqüents que acaben de sortir de la garjola i ens volen tranquil·litzar proclamant que sestimen molt més demanar que no pas robar, esbudellar-nos o encomanar-nos la sida. Gràcies, amics! Toqueu i xerreu tant com vulgueu, però no em traureu ni cinc, avui, que encara no he cobrat i ara he de baixar.
Duros a quatre pessetes Entra en el vagó del metro vestit de vint-i-un botons, les sabates reflectint els neons del sostre Va tan mudat que costa situar-lo entre aquelles parets decorades amb els grafits del darrer dissabte. Ara avança, es col·loca al bell mig del passatge i, amb veu de tro, fa un discurs inversemblant, insòlit Durant bona part de la seva vida, diu, les ha passat tan magres que ha sobreviscut gràcies a la generositat de la bona gent que viatja en metro que lha ajudat quan els ho ha demanat. Ara mateix en reconeix una pila entre els presents. I ja que un cop de sort lha tret de la misèria i que totes li ponen, continua, no vol quedar com un mal agraït i ha decidit tornar als seus antics benefactors part del que nha rebut... I duna cartera ben farcida comença a distribuir bitllets de deu euros a gairebé tots els passatgers. Quan un jove es queixa per què se lha saltat, li etziba: "A tu, ni el bon dia! Ets aquell garrepa que sem girava desquena així que em veia venir!" El noi no sen recorda, però calla i abaixa la mirada perquè la de tots els altres passatgers, confortats amb aquell premi inesperat, lacusa de falta de sensibilitat. |
© Joaquim Carbó Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
navegació: | no. 46: gener -febrer 2005 |
Narrativa
Poesia
Ressenyes crítiques breus/ressenyes (en català) |
|
www.Barcelonareview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |