CIELS (du desert), Pierre-André Chapman

_________________________________
CIELS (du desert),
per Pierre-André Chapman
(traducció al català de Tomàs Aymamí)
_________________________________1. El cel tan blanc

3b ciel 1.JPG

Hi ha matins, al desert, que el cel és blanc blanc. El silenci es torna més dens i es té la certesa que parlar o moure’s una mica seria infringir una atàvica llei de la natura. De mica en mica arriben el groc, el taronja i el blau i es reconeix de seguida quan es pot deixar el silenci i la immobilitat i recuperar el temps. Hi ha matins, al desert, que el cel és blanc blanc i el temps i el món s’aturen.

2. El cel silent

3b ciel 2.JPG (16633 bytes)

El cel del desert és un silenci, un silenci dins el silenci. La mirada hi pot construir simfonies de blanc, arpegis de buit. Fins i tot el núvol que de tant en tant arriba es manté distant, callat. La duna, la pedra, el terra del desert ens parlen a cada mirada. El cel del desert és un silenci que no parla perquè ho diu tot.

3. El cel expectant

3b ciel 3.JPG (5932 bytes)

Hi ha un cel que espera. A la ratlla del món l’univers es conjura per ésser-hi en espera. I la mirada s’acorda a aquest estar. És quan els ulls callen amb l’horitzó i l’horitzó s’apropa fins a la nineta dels ulls. Si en aquest moment tanqueu les parpelles veureu l’espera eterna, el món suspès d’un fil horitzontal, i vosaltres en ell, i tot dins vostre. Hi ha un cel que espera a la ratlla del món, on els ulls el beuen.

4. El cel de la terra

3b ciel 4.JPG (10494 bytes)

Les dunes del cel. El vent també recull i arremolina l’aire, i en fa dunes invisibles que avancen amb el vent i remouen la sorra i la fan avançar. El cel també té dunes que callen, lentes, i ens expliquen els cossos i els gests. El cel és el gran desert d’aire, l’amant del desert de sorra, l’amant de les dunes d’aigua, juganeres i joves. Les dunes del cel també ens estimen, als habitants del desert; i ens besen de tantes maneres com saben.

5. El cel tan clar

3b ciel 5.JPG (3612 bytes)

Tan clar com el sol. Tan clar que la seva llum apaga el sol, i cel i terra es fonen en una llum groguenca de continu la. Tan clar que les parpelles són tels transparents i la pell es torna ulls àvids de llum i més llum. Tan clar que només el vent podria enfosquir-lo, i una mà que possessiu davant vostre no la veuríeu, fosa de llum amb la llum. Tan clar com el sol, més clar que el sol aquest cel de dies prenyats de desert.

Tassili du Hoggar, abril 2000

© Pierre-André Chapman (Châteauroux, 1952) és músic i artista visual. En els darrers anys la seva obra, tant la plàstica com la sonora, es basa en les experiències i vivències al Sàhara. Resideix a Perpinyà. La sèrie CIELS (du desert) està composta per vint-i-quatre peces en collage i altres tècniques mixtes. Ha estat exposada parcialment o totalment en diverses ocasions.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització

	D’après un voyage au Tassili, per Catherine de VillepoiX >
	Quaderns de Viatge