ESTER XARGAY, "Salflorvatge"


perversos poesia d’alt voltatge en homenatge al surreal genet del cavall-llanterna

PEL CAMÍ DE SEMIR, LES RIMES S’EMMIRALLEN, I EL LECTOR,
QUE S’ACOSTA, ARA FA CAP A EN FOIX, D’ON EMANA LA PROSA. HI LLEGIRÀ
UNA BRISA, QUE SENTIRÀ PROFANA I LA NOTARÀ HUMIDA. I, COMPTE!, QUE
ELS PEUS, A SOTA EL LLIBRE, NO SABEN ON TREPITGEN. ORBS,
FORA DE LA LECTURA, PODRIEN RELLISCAR AMB LA ROSADA GLAÇADA. I DE
NO TENIR CURA, PODRIEN AIXAFAR LA FLOR CRISTAL·LITZADA, LA "FLOR
GELADA", LA BELLA DESCONEGUDA.

Si en arribar, sense haver-hi fet cap destrossa, a la vuitena ratlla, el lector vol continuar el passeig per aquest text de flor remeiera d’aparença glaçada, cal que s’abrigui, amb colors estridents, per llegir-hi sensacions –del calfred al mareig, entre l’avorriment i l’enamorament o l’eixelebrament, tot passant del formigueig a l’esporuguiment, i fins al coqueteig-, com si amb cadascun d’aquests complements, de roba acolorida, esclatessin constrastos. I només és amb el vostre consentiment, al si del paisatge, com, mot a mot, tot anirà cobrant vida. Fet el miracle de descripció obsoleta, s’obre a la vista l’amplitud de la contrada, els details es belluguen, reverberen els sons i les pedres descansen sota la gran blancúria. La frase, a la planúria, fa dibuixos asimètrics on la mirada es perd en el pensament, fins que un llarg horitzó queda fixat fora del decorat. Ratlla a ratlla, va rajant el discurs que beu d’un J. V. foixianament perdut, astut, eternament guiat per una estrella. I ara ja sabem de qui és el secret d’aquell que diu: arreu hi ha dreceres subtils que escurcen els camins en un raonament. En Perris li ho va dir, i ell ho var fer saber. I és a la drecera on, al vol d’una idea, s’aparegué la flor d’aparença gelada que guareix tot allò que va de la veritat a la realitat. Si la veritat no és, la realitat no guareix, i no dura l’existència sotmesa a la natura. La flor gelada és al temps allò que la consciència és al llegir quan ja hem recorregut la pàgina fins a baix, on som ara. I, entre les ratlles precedents, tothom ha recordat el vers "Ho sap tohom i és profecia" i allò de "Tot és ací". En girar full, la flor ja és caramel.litzada, transparent, tibada sobre el sucre glaçat, en un pastís, entre les flaires d’aiguardent i de dolços qualificatius mengívols -del saborós al suculent- que s’acumulen als prestages de l’aparador d’una pastisseria de renom. I ací has arribat tu, que has seguit les pautes de l’escrit bo i llegint aquesta veu amb goig o amb enuig, amb desig de trobar-te amb la Desconeguda.