JORDI ARBONÈS I
MONTULL A LA UNIVERSITAT
 Joaquim
Carbó
Agraeixo l’honor que se’m concedeix de poder parlar del
meu amic Jordi Arbonès en una ocasió tan especial, solemne i d’un nivell al que no
estic acostumat. Ni l’Arbonès ni jo mateix, a l’època que ens hauria
correspost, no la vam trepitjar mai, la Universitat. La nostra Universitat va ser el
carrer, la família, els amics, la feina i, sobretot, els llibres que vam llegir pel
nostre compte, desordenadament, sense cap altre guiatge que la intuïció i la passió. Si
després hem tingut l’oportunitat d’entrar-hi en alguna ocasió, més ell que no
pas jo, ha estat per explicar les nostres experiències, sempre des d’un punt de
vista pràctic, mai científic ni acadèmic.
L’estada de Jordi Arbonès a l’Argentina va
començar l’any 1956 i va durar fins a la seva mort, a Bernal, Buenos Aires, el sis
d’octubre de 2001. Són quaranta-cinc anys d’un exili que, tot s’ha de dir,
va ser més de caire personal que no pas polític, ja que els motius que l’hi van
portar obeïen raons familiars… Tot i això, la sortida del país li va servir per
respirar d’una manera més oberta i clara del que aquí permetia fer-ho
l’ambient claustrofòbic, opressiu, de misèria moral i material que es vivia sota
una dictadura que ens havia fet retrocedir a la caverna amb l’aplicació fluctuant
dels principis d’un moviment a l’estil dels feixismes que havien imperat a bona
part d’Europa i que aplegava, a més, els sectors més reaccionaris d’aquella
societat: militars, religiosos i empresarials.
He tingut ocasió d’explicar en d’altres
ocasions com vam entrar en contacte, com ens vam descobrir. Va ser l’any 1967, quan,
com a jurat del premi Joan Santamaria, vaig llegir la narració Tant se val tot… o
no? que ell hi va presentar. En aquells moments jo no era conscient que m’havia
embarcat en el realisme social - alguns en deien, també, social expressionisme, tot i que
a mi, ara, amb la perspectiva del temps, em sembla un aspecte més del neorealisme, com ho
estudia el professor Vicent Simbor, de la Universitat de València -, i aquell text em va
cridar tant l’atenció, que estava disposat a jugar-me la pell perquè guanyés el
premi. Dels altres jurats, n’hi havia un que estava de la meva banda - ja érem dos!
-, un tercer que vacil·lava i dos més que es mostraven totalment en contra. Un
d’aquests dos, una dama de la burgesia que en aquell temps - vint-i-cinc anys
després de perdre la guerra - s’atrevia a participar en alguna activitat cultural
catalana, i a casa de la qual - una torre de Sant Gervasi - ens reuníem per deliberar, va
manifestar que, si premiàvem la narració de l’Arbonès, no volia que el seu nom
constés a l’acta del jurat. La bona dona, que potser en algun altre moment havia
militat a la Lliga del Bon Mot, una entitat que malgrat la seva bona fe, també havia
estat escombrada pel règim imperant pel sol fet de ser catalana, s’escruixia per
culpa d’algunes sortides de to que considerava de mal gust, d’aquelles que,
sempre segons les seves opinions, feien que la gent benestant s’apartés de
l’ús del català, una llengua de la qual calia bandejar unes expressions pròpies de
gent de baixa condició… La senyora pertanyia a aquella classe tan primmirada que,
després del desastre del trenta-nou, havia corregut a aixoplugar-se en la florida llengua
de José M. Pemán, neta com una patena perquè, "en la España de Franco se prohibe
la blasfemia y la palabra soez"… La meva tossuderia em va portar a
pledejar pel text que m’agradava més i, fins i tot, com a secretari del jurat, vaig
llegir en veu alta, i ja de matinada, les dues llargues narracions en litigi. Vaig fer
trampa i quan veia venir alguna de les paraules o frases que la molestaven, les suavitzava
o suprimia, com vaig fer amb una expressió que formava part del llenguatge dels nois del
carrer, com ara un impagable "…aneu a descapollar micos a Filipines!", que
el temps ha esborrat pels calcs cada cop més sovintejats de la llengua dominant, fins i
tot pel que fa als renecs més recargolats… La meva estratagema, tramposa i
deshonesta, només va servir perquè la bona senyora comentés que potser no n’hi
havia per a tant, però tot i això no va participar en la causa comuna que, en aquell
moment, i sense conèixer-nos, acabava d’iniciar amb l’Arbonès.
En obrir les pliques, vam quedar força sorpresos:
Jordi Arbonès, el finalista, vivia a Buenos Aires! Vaig prendre nota de l’adreça
per escriure-li quatre ratlles comentant la jugada. En aquells moments sentia la
necessitat d’estimular qualsevol vocació de participar en una vida col·lectiva tan
migrada i reduïda.
L’Arbonès em va contestar, emocionat, de manera
que vam iniciar una correspondència que té dues etapes: la primera, de maig
d’aquell 1967 fins a març de 1970, i que va llanguir perquè no ens coneixíem
personalment i perquè tots dos, un a cada banda de l’Atlàntic, teníem prou feina
per sobreviure i fer anar endavant les famílies. En retrobar alguna d’aquelles
cartes, em sorprèn que, al principi, ens tractéssim de vós… A part de treballar en
una editorial, Jordi Arbonès portava la llibreria de l’Obra Cultural Catalana de
Buenos Aires, hi organitzava exposicions, actes culturals i lúdics, tant per a grans com
per a petits, pronunciava conferències, traduïa i dirigia obres de teatre, dictava
cursos de català, col·laborava a la revista Ressorgiment, escrivia alguna
narració i començava a traduir els clàssics de la literatura nord-americana
contemporània.
Tretze anys després - octubre de 1980 -, vaig tenir
ocasió d’intervenir en la publicació d’aquella narració en una insòlita
aventura editorial que es va intentar a València, El conte del diumenge, que cada
setmana publicava un opuscle amb una narració. Vaig ser jo mateix qui els el vaig
proposar i qui es va encarregar de presentar-la. En la meva introducció explicava que en
aquell text hi havia intuït la passió de viure, els dubtes i neguits de
l’intel·lectual, la precarietat d’una professió i, sobretot, els paranys que
el poder - l’amo, el director, el diner… -, teixeixen amb cants de sirena en
forma d’afalac i xantatge a qualsevol professional de la ploma…D’aquella
narració de l’Arbonès no se’n sabria res més si no fos que, pel març de
2002, la revista Assaig de Teatre, de l’Associació d’Investigació i
Experimentació Teatral de la Càtedra d’Història de les Arts Escèniques de la
Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, la va recuperar amb una
altra introducció meva que vaig titular "Una narració de Jordi Arbonès,
l’única, potser?", una pregunta precipitada, ja que en regirar més vells
papers, en vaig descobrir una altra, Només un glop de sang, datada el 1968.
L’any 1982 em va parlar per primera vegada
d’una novel·la de caire autobiogràfic que havia arraconat per allò que traduir li
feia perdre l’escriure. Deia: "Ara com ara, però, mentre hagi d’estar
traduint dos llibres a l’hora, després de pencar com un galiot a l’editorial
durant 8 hores, i de passar-ne 3 o 4 més viatjant, ja et pots imaginar que de novel·la
no n’escriuré pas cap. Si amb prou feines tinc temps per contestar les teves
cartes!"… Malgrat tot, va publicar un parell d’estudis ben extensos sobre
dos temes que l’apassionaven: El teatre català de postguerra i Pedrolo
contra els límits.
El teatre va ser la seva primera activitat com a
traductor. Ja abans de marxar a Amèrica, Ricard Salvat, que portava un grup de teatre
subterrani a la Penya Cultural Barcelonesa, li havia encarregat la traducció de L’home
que nasqué per a ser penjat, de Richard Hugues, que s’havia de representar de
manera gairebé clandestina, i sense esperar cap retribució. Uns anys més tard, i a
instàncies de Joaquim Moreno, que dirigia el quadre escènic del Casal de Catalunya de
Buenos Aires, va fer la versió catalana de Del pont estant, d’Arthur Miller,
i, més endavant, de dues obres de Tennessee Williams, Un tramvia anomenat Desig i La
gata damunt la teulada. Qui li havia de dir que amb el pas del temps algunes
d’aquestes obres, traduïdes ben bé perquè les representessin un grup d’amics,
formarien part del catàleg de la Biblioteca Teatral de la Diputació de Barcelona!
Durant gairebé deu anys, entre 1970 i 1980, vam
deixar de comunicar-nos. Una nota seva a mà, datada el 20 de desembre de 1979, em feia
saber que, finalment, vint-i-tres anys després d’haver-se instal·lat a
l’Argentina, els Arbonès, en Jordi i la Isabel, farien una estada a Catalunya, i que
tenia ganes de veure’m. I així va ser quan, entre febrer i març d’aquell 1980,
van passar més de quaranta dies al país… La segona etapa de la nostra
correspondència s’inicia, i ja només la podrà interrompre la mort, el vint-i-cinc
de març d’aquell 1980, pocs dies després que se’n tornessin a Bernal, quan li
vaig escriure per preguntar-li si ja s’havia refet de la sotragada emocional, si
havia estat capaç de reprendre la vida de cada dia amb naturalitat… El deu
d’abril em contestava: "Has de pensar que durant els 45 dies passats entre
vosaltres m’ha semblat com si hagués viscut, d’una manera comprimida, no cal
dir-ho, les emocions que m’havia estalviat en el curs de vint-i-tres anys de
trobar-me situat en una mena de llimbs. És talment com si, al cap de ser mort vint-i-tres
anys, hagués ressuscitat entre els meus, i després d’aquesta experiència un home
ja no pot tornar a ser mai més el mateix que era. La confrontació és terrible. I ara em
cal viure la transfiguració que se’n segueix. Suposo que aconseguiré superar la
crisi".
No porto bé el compte de totes les vegades que ens va
visitar posteriorment, però puc assegurar que va aprofitar totes les oportunitats que se
li van anar oferint. L’any 1983, amb motiu d’uns actes de l’Associació
d’Escriptors en Llengua Catalana; el 1985, pel Congrés Internacional de Teatre; el
1986, pel Congrés Internacional de la Llengua Catalana; el 1990, en dues ocasions: el mes
d’abril, quan va venir a fer un curs de traducció, i a mitjans de desembre, a
Lleida, per participar en el col·loqui Rellegir Pedrolo; el 1992, pel Congrés del PEN
Internacional; el 1993, per un homenatge a Pedrolo, a Girona; el 1996, 1997 i 1998, per
uns cursos a l’Escola de Llicenciats… I entre el 22 d’abril i el 16 de juny
de 2001, quan ja sabia que estava molt malalt, com si es tractés d’un comiat, va
trepitjar el país d’un cantó a l’altre, i va veure i abraçar tants amics com
li va ser possible. Però tossut i tenaç fins al darrer moment, també va emparaular més
traduccions, una manera de fer el cor fort per rebutjar la idea que s’acostava una fi
contra la qual va lluitar, com si hi hagués alguna possibilitat de
vèncer…M’atreviria a dir que tots aquests viatges van fer que la seva vida fos
més feliç i que els últims vint anys passessin com una exhalació. I penso que més
d’un matí, en despertar, es preguntava si era a Barcelona o a Buenos Aires...
Sempre, però, va tenir el cor i l’esperit entre nosaltres. Em consta, perquè tinc
una fotografia que n’és testimoni, que al jardí de Bernal hi tenia una ginestera
que quan floria portava a la família aires mediterranis. I més d’una vegada
m’havia explicat que a mig matí, quan s’acostava l’hora del carter, perdia
la concentració en plena traducció per si li arribava la carta d’algú de
nosaltres… Els últims temps, la comunicació amb molts amics, i sobretot amb Antoni
Clapés, el poeta i ànima de Cafè Central, era diària gràcies a la diligència del
correu electrònic.
En la seva última estada, vam fer l’inventari de
la nostra relació epistolar: 204 cartes repartides en 825 pàgines atapeïdes de lletra
i, sobretot, d’afecte. En més d’una ocasió havíem comentat que ens divertiria
publicar-les. Ara m’adono que és impossible, tant pel volum com perquè moltes no
van més enllà del to familiar, la relació amical, el comentari polític, de vegades
malèvol, gairebé sempre àcid, el potin, la tafaneria… L’última vegada que en
vam parlar vam posar com a condició que la publicació no es podia fer abans de la
desaparició dels dos protagonistes. Ja només en queda un. Se n’ha publicat alguna,
com a testimoni del volum que han assolit. Així, n’hi ha set, totes de
l’Arbonès, a la revista de l’AIET, i també n’hi haurà unes altres,
escrites entre desembre de 1981 i maig de 1982, a la revista del Col·legi de Llicenciats.
Quan era aquí, el que li interessava més de tot era
veure els amics i parlar. Parlar tot el dia en català era per a ell un plaer
indescriptible. Passejar, caminar, voltar per la ciutat, fer una sortida a muntanya,
menjar amb amics, tot, tot allò que li permetés parlar i escoltar, canviar impressions.
Tot i la seva afecció pel teatre, només vaig aconseguir de tancar-lo en una sala un
parell de vegades. Una, al Lliure, perquè s’embadalís amb Un dels darrers
vespres de Carnaval, un Goldoni brodat per Lluís Pascual; la versió que Josep M.
Flotats va oferir de Les tres germanes, de Txèjov, al Poliorama, i aquells Àngels
a Amèrica tan durs i contundents que van iniciar la fredor entre
l’administració i el primer director del Teatre Nacional. En una única ocasió
m’hi va fer anar ell, quan plegats vam assistir a la representació de la seva
versió de Qui té por de Virgínia Woolf? que es representava al Teatreneu en el
curs d’una de les seves visites.
Si fins aquí no he hagut de fer altra cosa que
recordar tot de qüestions personals, ara penso que, tot i que no sóc cap estudiós ni
crític, m’he de referir a les traduccions en què va excel·lir, sobretot, de
novel·la nord-americana contemporània, encara que el màxim reconeixement li vingués
per la versió d’un clàssic, La fira de les vanitats, de William Thackeray,
que li va valer el premi de traducció de la Generalitat.
L’any 1968 ja havia enllestit la de Washington
D. F., de Gore Vidal, a instàncies d’aquella editorial que avui recorda ben poca
gent, Llibres de Sinera, que va fer una entrada de cavall sicilià en el mercat
català i que al cap de dos anys va tancar perquè els accionistes no van entendre com era
possible que no s’haguessin fet més rics del que ja eren.
Entre 1970 i 1980 surten a la mítica col·lecció
"A tot vent" - els llibres de color carbassa - alguns títols memorables,
presentats sovint amb algun estudi introductori del propi Arbonès que, com a apassionat
lector, ja era un expert d’aquell període tan vital i espectacular de la literatura
americana. Per qui toquen les campanes, d‘Ernest Hemingway, que, segons
explica en el pròleg "…forma part de la gran trilogia novel·lística inspirada
per la Guerra Civil Espanyola: amb Malraux, L’espoir, i Joan Sales, Incerta
glòria". I jo, pel meu compte, hi afegiria l’obra tan significativa, i
llavors desconeguda, del valencià Max Aub…
I també: El delator, de Liam O’Flaherty; L’amant
de Lady Chaterley, de Lawrence... I més tard, i fora de col·lecció, Allò
que el vent s’endugué, que enllesteix gairebé a preu fet, cobrant per endavant
els mil dòlars amb què pagarà bona part de la casa amb jardí a Bernal, als afores de
Buenos Aires, on farà créixer aquella ginestera que li recorda la seva Catalunya
"…quan ve el temps de la calor", que deia Maragall. El 2 de desembre de
1980 m’escrivia: "…he rebut una carta de ca l’Aymà d’allò més
pessimista. Han decidit alentir el ritme de publicacions de llibres traduïts, de manera
que allò de les Dones enamorades de Lawrence per ara res…"
La crisi puntual d’Aymà fa que Josep M.
Castellet i Francesc Vallverdú li encarreguin la traducció de Vanity Fair, de
William Thackeray, i el 9 de desembre d’aquell mateix any reprèn el contacte amb
Aymà quan té ocasió de parlar amb Joan B. Cendrós, que visitava l’Argentina per
negocis: emparaulen la traducció de La taronja mecànica, que feia furor al
cinema.
L’any 1982, quan la guerra de les Malvines,
l’Arbonès tempteja el retorn: Edicions 62, de la mà de Francesc Vallverdú, li
assegura feina; però els vincles familiars ho fan impossible.
El 25 de novembre de 1983 em comunica que Proa - ja
dins el grup de l’Enciclopèdia - li encarrega un clàssic de Henry James, Washington
Square: I, tot i la falta de temps, m’explica: "Estic rellegint la
traducció de l’Ulisses amb deteniment, i com més va més admirable la
trobo". Anys a venir, va tenir ocasió de dir-ho personalment a Joaquim Mallafré, el
traductor, en el curs d’un àpat memorable que vam fer en un popular restaurant de
Reus.
L’abril de 1984 surt la seva versió de Clea,
de Durrell, té un peu al coll del llibre de James i ja ha rebut l’original del Passage
to India, de Forster de part de la nova Proa, I, també, dos Faulkner, Les palmeres
salvatges i El brogit i la fúria, que Aymà no havia publicat… Aquest
mateix 1984, arrel de l’aparició del comentari poc favorable pel fet que a La
taronja mecànica reproduís el llenguatge nadsat de l’original,
l’amic se’m queixava que el crític no s’hagués informat abans, ja que
l’autor exigia que aquest llenguatge es mantingués en totes les versions que
se’n fessin.
A primers de 1985, una llarga vaga dels correus
argentins el va fer anar de bòlit: no rebia els originals que havia de traduir, ni els
diners de les darreres traduccions… Després de concursar al premi de traducció
teatral amb les versions d’Equus, El tramvia anomenat desig i
Del pont estant, entra en contacte amb una empresa teatral de cara al
muntatge de la seva versió de La gata sobre la teulada, un altre Tennessee
Williams, que no s’arribà a estrenar. Mentre, ja treballa en La servitud humana,
de Maugham, i té a punt d’encetar Ada o l’ardor, de Vladimir Nabokof.
El 1986 se succeeixen les ofertes. Així, en plena
febre d’Ada o l’ardor - "…endimoniadament
enrevessada…" - ha de refusar cinc llibres de Durrell de més de 300 pàgines
cada un que hauria hagut d’enllestir abans de final d’any. Per altra banda,
Proa, li encarrega un Scott Fitzgerald que encadena amb Cambres estretes, de J.
Purdy, El colós de Marusi, de Miller i Te i simpatia. Francesc Parcerisas,
per Edhasa, l’informa de la compra dels drets dels Tròpics, de Henry Miller,
que ja havia traduït anteriorment.
Certa contenció en els plans editorials fa que durant
l’any 1987 només disposi de L’encantador, de Nabòkov, Persuasió,
de Jane Austen i uns contes de Tolkien. L’any 1988 l’Argentina viu una terrible
crisi econòmica. M’escrivia: "…a l’editorial, en aquest moment, amb
prou feines guanyo l’equivalent a 110 o 120 dòlars al mes. En canvi, fent
traduccions per casa nostra, em paguen 700 o 750 pessetes el full. Suposant que faci un
full per hora, vol dir que guanyaré gairebé 7 dòlars per hora, o sigui que, traduint
només una hora diària durant 25 dies, guanyaria 175 dòlars al mes, més que treballant
8 hores diàries a l’editorial, sense comptar el temps dels viatges i les despeses
que comporten." Així, plega de l’editorial i es dedica de ple a traduir. Ja té
entre mans Women in love, de Lawrence, per a Proa, Els primers 49 contes,
de Hemingway, per a Edicions 62, i les Faules fantàstiques, d’Ambrose Pierce,
The Garden of the Gods, de Durrell, i…
El 1989: L’abadia de Northanger, de Jane
Austen; Adéu a Berlin, de Christopher Isherwood, que va inspirar el film Cabaret;
El vent entre els salzes, de Kenneth Grahame; recupera els Tròpics; El
llegat de Humboldt, de Saul Bellow. I Qui té por de Virgínia Woolf?,
d’Edward Albee, que guanya l’accèssit al Premi Sagarra. I A Girl in Winter,
de Philip Larkin, per a Eumo. Aquest mateix any, un Arbonès en hores baixes em comentava:
"Veig que tinc uns 32 títols en castellà i uns 40 en català. Calculant una mitjana
de 300 pàgines per llibre, sumarien 21.600 pàgines, que representarien bastants més
fulls mecanografiats. Què me’n dius? Quantes paraules deuen ser? Quantes hores de la
meva vida hi deu haver enterrades, en aquests fulls? Quants diners hi hauré guanyat? Si
poséssim en un platet de la balança tota la dedicació que això representa i la força
de voluntat i l’esforç, i a l’altre, tota la satisfacció que m’ha donat,
tu creus que quedarien equilibrats?"
A partir d’aquí destacaria uns quants títols
més: Una història de dues ciutats, de Dickens; Sexus, de
Henry Miller; Jane Eyre, de C. Brontë; Middlemarch, de George Elliot;
L’home que volia ser rei, de Kipling; El cel protector, de Paul Bowles; La
perla, de Steinbeck; Set contes gòtics, d’Isak Dinesen; El club
de la bona estrella, d’Amy Tan; La copa daurada, de Henry James; Calderer,
sastre, soldat i espia, de Le Carré; Billy Budd, el mariner, de Melville; Memòries
d’una geisha, d’Arthur Golden; Scarlett, i…
Entre tota aquesta activitat, l’Arbonès encara
va tenir temps de traduir pel seu compte alguns textos com el d’Els llibres de la
meva vida, de Henry Miller, un autor per qui sentia gran predilecció, i que al llarg
dels anys va oferir inútilment a Edicions B., Proa, Eumo, Edicions 62, Columna,
Pòrtic… "Suposo - escrivia en la seva última carta (27-II-2001) - que ja deu
haver sortit Els llibres de la meva vida, que, finalment!, ha publica
Deriva/Apóstrofe".
No em correspon a mi, evidentment, valorar tota
aquesta producció en català. Dels llibres que traduïa al castellà me’n parlava
poc, però amb agraïment, perquè en ocasions, com quan li fallaven les editorials que
publiquen en català, s’havia de refiar de les altres. I el més curiós del cas és
que els testimonis que li arribaven en relació a la qualitat de la seva feina, era més
fàcil que fossin elogiosos els que es referien als llibres en castellà. Si bé no es van
qüestionar les seves versions d’autèntics monuments de la literatura com William
Faulkner, Henry James, Saul Bellow, Gore Vidal, Ernest Hemingway o Tenessee Willliams,
algunes de les traduccions de novel·les més lleugeres van ser atacades darrerament pels
partidaris d’una llengua light, més a prop del català que ara es parla…
Evidentment, Arbonès, que ja portava quaranta-cinc anys a l’Argentina, tot i els
freqüents viatges en els últims vint anys, no havia assimilat algunes de les solucions
més fàcils - light -, o sigui, calcades del castellà, fidel als ensenyaments que
havia rebut d’amagat d’Antoni Jaume, amb aquell rigor fabrià que es fon a
mesura que noves generacions que el poden haver après a l’escola, no el parlen a
casa ni al carrer. La generació dels que "no han tingut àvia", com qualificava
el malaguanyat Jaume Fuster aquells als qui, de petits, ningú no els ha explicat mai cap
conte, quan l’àvia ha estat substituïda per una aparell de televisió que els porta
a un món cada cop més fàcil i ple d’estereotips.
No puc assegurar que les hagi llegit totes, les
traduccions del meu amic. En tot cas, i per assenyalar-ne una, em referiré a la de
Vladimir Nabòkof, d’Ada, o l’ardor. Difícil, que li va costar suar
sang, però excepcional.
El 16 de desembre de 1999 una revisió rutinària
descobreix la greu malaltia. El tractament, terrible, atacava tant les cèl·lules
malignes com les benignes: "La part més fotuda és, de moment, una minva de vista,
de manera que no he tingut més remei que demanar a l’Isidor Cònsul que busqui un
altre traductor per acabar la primera traducció que m’encarregava Proa en aquesta
nova etapa, que ja és tenir mala folla, oi?"
Ara els llibres i els papers de Jordi Arbonès han
passat a formar part del patrimoni d’aquesta Universitat. Estic convençut que és on
estaran millor, tant perquè els puguin consultar erudits i curiosos, com perquè
d’aquesta manera no s’hauran dispersat, com passa tantes vegades. I penso,
només, en els arxius, documents, papers, llibres i cartes - cartes, sobretot - que
després de travessar l’Atlàntic en totes dues direccions, s’hauran perdut per
sempre més malgrat l’extraordinari interès documental, intel·lectual i humà, com
les que s’han arribat a escriure en el curs dels anys entre tantes persones,
exiliades o no, que s’han mantingut vives gràcies al contacte amb amics, companys i
parents…
Al llarg dels darrers anys, els milers i milers de
lectors que, gràcies a l’esforç de Jordi Arbonès han entrat en contacte amb la
millor literatura en llengua anglesa, és possible que no s’hagin adonat qui hi havia
al darrere, qui els servia de pont. És igual! Les seves versions, si bé a partir
d’ara cada dia costarà més trobar-les a les llibreries, atesa la velocitat amb què
apareixen i desapareixen els llibres dels aparadors i prestatges, es podran trobar a les
biblioteques. I els seus papers i els seus llibres restaran en aquesta Universitat com el
testimoni d’una vida dedicada a la traducció amb un màxim de tenacitat i passió, i
amb un entusiasme lligat del tot al rigor.
Moltes gràcies!
________________________________
Aquest text va ser llegit per Joaquim
Carbó en ocasió de la inauguració de la Càtedra Jordi Arbonés a la Facultat de
Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona el dia 21 de maig del
2003.
________________________________
|
Narrativa