  |
índice no. 31: juliol - agost 2002 |
|
índice no. 31: juliol - agost 2002 |
 Cinc poemesAlfons Navarret EN UN vers, hauria pogut sobreviure en un vers. Quan arribe la nit, li prendré el seu perfum – absurdament per notar-li així com transpira. En un vers – la pell en un únic vers – trobaré la mort d’alguns dels arbres del meu pati, desgastats com mentides, i les parets que atrapen aquesta llum dins les corol·les d’una heura que sempre tanta pau haurà de proporcionar-me, amb la seua escuma, grisa i blanca, i més tard dura; la cambra lentament fuig, a penes sobreviu amb el buf, la negror i l’absurd d’anar malbaratant tots els rastres. El llarg hivern EL TEMPS m’espanta: ocell de l’aire d'uns records penosos, escape de la fúria de tants minuts que he anat perdent entre els arbres domèstics de la mort. Em crides com si fos un rar miratge, miratge d’aquells naufragis de sal dels teus llençols, que tapien insuportablement aquesta usura, i ets novament tan cruel... El temps recomença en les perdudes papallones d’un oblit rancuniós; desassossec i, en mig, llargs passeigs ran la platja estèril de l’armari, els teus llavis en compasos de tres per mort; i encara escoltes el so impossible, romput enigma d’aquest llarg hivern. Et vetlen
E T VETLEN, malgrat aquesta primaveraagra, prou insomne ran la pell, et vetlen, sense saber que fugires fa molt de temps, tancares la porta i deixares un floc de fils de cotó a l’armari, tan buit ara - et vetlen, dempeus, massa seriosos… però al vent encés hi ha damnades figures de flors salvatges que cap dona podrà dur al seu pit extraviat, i tampoc en elles han reparat ni un moment, tantes hores al davant de la teua absència, i no et coneixen, no endevinen que van errats, que no podran trobar-te en el minúscul sac de cendra davant del que tothom desfila per contemplar qui fou un gran poeta, i dels teus versos basteixen la farsa, la més gran quimera, des d’un oblit com cim de tossal, on el blanc ocre del teu cor jamai acaba el seu nítid batec, reconeguda amnèsia. El cant VARIARIA EL cant en l’obaga seca si tu el besaves, suara que els trets dels llençols encara desdibuixen coixins i matinades caloroses? Canviaria el rastre, el seu polsim tèrbol si hui cada diamant fora d’una descurada bellesa i ens esquivaren les fulles amb la seua ombra, epilèpsia dels més fràgils malsons? Entre el roc, fred de mar, entre el card superb de les mirades, tantes vegades has marxat que ara ja no sabrem en quins indrets buscar-te. El perdó NO JUTGES així, tan fàcilment, allò que en res no coneixes. El seu nom és amarg als teus oïts. No, no el poden escoltar ara. Ella et traí fa poc de temps, i encara recordes les llargues nits plegats de carícies ardents i desesperades paraules. Però no jutges tan fàcilment les raons que mai vas conéixer. El seu rostre ara jeu perdut, travessa els records i demana – et demana un darrer perdó, per furtar-te aquest esquitx de ràbia. Dóna-li tu una alegria, fes-li que sí amb el cap, en silenci, tot en un humil i senzill homenatge a tots aquells dies que encara et somnien la vida.
|
| © Alfons Navarret Aquests poemes formen part del llibre En blanc, guardonat amb el premi Miquel Àngel Riera de les Illes Balears i publicat enguany per Sa Nostra. Podeu trobar informació biogràfica de l’autor a: http://www.llibreweb.com/literaria/Alfons Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
| navegació: | tbr : no. 31: juliol - agost 2002 |
|
|
 PoesiaJaume Pont: Tatuatges Alfons Navarret: Cinc poemes Ester Xargay: Remor d’Homer Lluís Calvo: Alta tensió |
|
| Assaig Carles Hac Mor: Metafonia (Deslectura de Paul Celan) Josep Maria Sala-Valldaura: Per què els poetes en... Xavier Maristany: Creació i música |
|
| Ressenyes J. M. Coetzee L’edat de ferro Rebosteria selecta |
|
| crítiques breus/ressenyes (en català)crítiques breus (en anglès sobre llibres
de publicació recent)números anteriorsAudioenllaços (Links) |
|
www.BarcelonaReview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |
|