CHM, militant de
l’anarquisme nihilista, que no milita enlloc
veu en la cultura un tros de formatge en descomposició,
no pretén motivar ni aconseguir cap objectiu,
no fa obra sinó que aquesta s’esdevé,
podria dir que el revers i l’anvers coincideixen,
que res no és fix ni estable,
que tot és provisional i fronterer,
que la poesia és una pesta, un flagell.
És un prosèlit del no-proselitisme,
un emblema inexistent,
un enigma,
un antilíder d’heterodòxies
un mestre d’escola sense escola,
una escola sense mestre,
el refús a tot isme (especialment l’avantguardisme)
barrila perversa,
desmesura, desordre, aordre,
paradoxa, antimetàfora,
antidogma,
(o ni això).
AC: Aquests mots els vaig escriure fa anys, per a
una revista nord-americana dedicada a les avantguardes, com a colofó d’un article
que pretenia introduir la teva obra en aquell ambient. (També es tractava d’una
revista "virtual", com aquesta mateixa que ara ens acull.) M’ha semblat que
podia ser útil reproduir-los per entrar en matèria.
CHM: He decidit de respondre’t a raig i d’una tirada, sense
pensar-m’ho gaire, sense elaborar les respostes, sense corregir l’escrit. Serà
com si enraonéssim, com la trascripció d’allò parlat. Em semblen molt bé els
trets amb què em dibuixes per a la revista nord-americana. A "veu en la cultura un
tros de formatge en descomposició", hi afegiria que cal contraposar art, poesia,
etcètera, o sigui, diguem-ne creació, a cultura. Aquesta, en tots els temps i casos i a
tot arreu, és una fossilització o institucionalització de les creacions de tota mena,
de les més populars a les més sofisticades. L’art, la literatura, la creació,
sempre van contra la cultura, són contraculturals, anticulturals. I la cultura va contra
la creació, tal com sona. L’artista (i l’escriptor és un artista de la
paraula) i l’art (la poesia), són una cosa, i la cultura i els culturaires (o
faedors de cultura) en són una altra. Aquests són absolutament necessaris, la qual cosa
no significa que s’hi hagi d’estar d’acord. Tanmateix, l’art
indefectiblement acaba essent cultura, momificat, academitzat. D’altra banda, tohom
és artista (i poeta); no pas ‘tothom ho pot ser’, sinó que ‘tothom ho
és’. I ho és encara que les institucions culturals no li donin el vist-i-plau. I
tot és art; no pas ‘tot pot ser art’, sinó que ‘tot ho és’. I si
tothom és artista i tot és art, ningú no és artista i res no és art. I així posem en
qüestió conceptes com artista, o poeta, i art, o poesia. Els qui es queixen que es
publica massa poesia, ho fan per defensar una concepció elitista de la poesia; i ells sí
que volen publicar. La poesia, com han fet totes les arts, música inclosa, s’ha de
democratitzar, que no vol dir pas banalitzar, tot i que la banalització no és pas
dolenta. La quantitat de poesia no portarà pas a la qualitat, la qual, però, no és un
valor absolut. Els culturaires apliquen judicis de valor i això sobredetermina la seva
perspectiva. En canvi, l’artista i el poeta practiquen la suspensió del judici. Els
judicis de valor van contra la creació; les escales de valor són sobreres. És important
d’entendre-ho.
AC: Començarem parlant de l’humor, element fonamental
dins la teva obra. Diria que l’has incorporat al teu particular "cànon
literari" –si es pot dir així– alhora, com una teràpia contra
l’"estètica de les tietes" i també com un antídot contra seny d’una
certa raó. Perquè l’humor és subversió, desmesura. Ben entès que es tracta
d’un humor que defuig el naturalisme i l’esqueixat, que és nét de Dadà, fill
de la "colla de Sabadell" i germà de Fluxus. Que mescla ironia i absurd,
poca-solta i no-sentit, desbridament ponentí i inconscient divertit. La importància de
l’humor en la teva obra –en la vida, diria– té arrels psicoanalítiques?
CHM.: L’humor poca-solta em ve de Lleida, de la infantesa, de la
família, de l’entorn, i conflueix amb la tradició del Carnaval (des de les formes
més populars, com cançonetes, fins a, posem per cas, Rabelais) i amb Dadà i tot el que
se’n deriva, com Fluxus. Les tietes són les crítiques d’art tal com les vaig
batejar ja fa molts anys. L‘actitud de les tietes era (i és) de mestretites.
L’humor és imprescindible. El conreu de l’humor oposat al seny m’ha portat
al qüestionament de la raó, o de l’exclusivitat de la raó, del sentit, i del
concepte dominant de realitat. Es tracta de desraonar, de desaprendre, d’ignorar la
realitat, que no existeix, de negar la raó, si més no fins al punt en què aquesta és
un llast, una nosa. Quant a la psicoanàlisi, li sobra el mot anàlisi, que la fa lletja.
Lacan té punts de fugida, no exempts d’humor, vers la no-analisi a través de
l’ultraanàlisi, amb portes obertes a l’escriptura i l’oralitat amb
intervenció de l’inconscient.
AC: "Escriure no pas sobre alguna cosa, ans escriure
alguna cosa." Aquestes paraules semblen ser una mena de teoria de l’escriptura:
desenvolupar-la, l’escriptura, d’acord amb un model que es va creant alhora que
es va fent, per autodestruir-se tot seguit: una mena de procés dialèctic que mena al
nihilisme. (Aquí no puc evitar d’esmentar un llibre de Víctor Sunyol, "ni amb
ara prou", que era un text que acabava suïcidant-se per impossibilitat de dir-se.)
Negar-ho tot, fins i tot negar la negació. És cercar una altra via, potser, per arribar
a l’absurd?
CHM: Estic d’acord amb com ho descrius. La frase "escriure no pas sobre
alguna cosa..." és de Joyce. El nihilisme -o nihilisme creatiu- sobre el que tant
havia perorat, ara veig que no ho és tant, de nihilista. És més aviat una negació, o
una necessitat de negació de tot allò adquirit i no qüestionat. Al darrere de totes les
negacions plegades hi apareix, llunyana, una afirmació. Això només molt de trascantó
té a veure amb la religió. Més aviat és Dostojevskij vist des de Nietsche i també des
del zen. L’altra via de què parles no arriba pas a l’absurd, sinó a la
llibertat. L’absurd només és una manera extrema de veure les coses encara des de la
perspectiva convencional. La llibertat no és absurda, és vida.
AC: "Es tracta de no consolidar res. I potser ni
d’això. Es tracta de no res." Es tracta d’aferrar-se al no-res? Per què,
doncs, continuar escrivint? Escriure no és un acte de fe en el futur?
 |
Carles
Hac Mor |
CHM: En efecte, voler consolidar alguna cosa és matar-la ja
d’antuvi, des del punt de vista de la creació (i aquest mot em repel·leix). Les
raons per les quals un individu escriu són innombrables (que ve de nombre i
d’anomenar) i contradictòries fins a l’antagonisme. Jo diria que escriure, si
és un acte de fe, ho és en el present absolut, el qual, tanmateix, és inseparable del
passat (allò que hom va ser) i de l’esdevenidor (allò que hom voldria ser). Ara
bé, el futur és un perill per al present. Perquè la voluntat és nefasta, per a
l’art, per a la vida i per a tot. D’altra banda, penso que escriure no té
perquè ser un acte de fe en res, llevat de l’experiència d’escriure i prou.
Precisament l’humor nega transcendència al fet d’escriure. L’estètica de
la poca-solta, la del Carnaval, la de Dadà, la dels germans Marx, etcètera, porten, per
sort, a fer el ridícul. Com més fem el ridícul, en públic (en recitals de poesia, per
exemple), més baixarem de la trona, més ens treurem el barret o birret de poeta, de
portadors de transcendències tronades, que són igualment ridícules. Com més
poca-soltades escrivim més rebaixarem el pedestal on, interessadament, ha estat elevada
la poesia. El poeta no té pas perquè ser un personatge arrogant que té coses especials
a dir a altri. Ningú no té res a dir a ningú. I això no obstant, com menys coses volem
dir, més en diem, fins i tot a desgrat de nosaltres mateixos.
AC: Per fer memòria: lletrisme, situacionisme, textualisme.
Em penso successivament se t’ha encasellat en aquests moviments, fins a arribar a
aquest joc/artifici/artefacte que és la poètica de la paraparèmia que ara preconitzes.
Què en penses –més enllà d’etiquetes i de xafarderies– de
l’evolució de la teva obra i del teu pensament?
CHM: Penso que la meva obra va evolucionant; miro de no encasellar-me i que no
m’encasellin. Això de no encasellar-se un mateix és el més difícil de tot. La
paraparèmia és una broma -força seriosa i que m’ha ajudat força- que fa molts
anys que se m’apareix intermitentment. A més del textualisme (que de fet era una
actualització teoricista de les avantguardes), caldria esmentar l’art conceptual,
del qual vaig formar part activa els anys 70 i que em va influir moltíssim. Avui, però,
l’art conceptual ja és cultura, història, acadèmia. I també ho és el
neoconceptualisme de moda. L’art conceptual va obrir unes vies cap a la dissolució o
volatilització de l’art. I ara, les vies que s’obren en aquesta direcció són
unes altres. De tota manera, cal replantejar-se aquesta concepció de l’art com un
progrés cap a uns objectius.
AC: Improvisació. Indeterminació. Atzar. No
intencionalitat. Aquests, juntament amb l’aordre, serien altres elements decisius en
la teva escriptura? "Compondre música per escoltar la música que encara no he
escoltat" (Cage). La teva creació literària seria una paràfrasi de la citació
anterior: escriure poemes per llegir la poesia que encara no has llegit?
CHM: Sí, aquests (atzar, improvisació, no-intenció) són elements importants,
que tanmateix miro que no siguin decisius del tot, que no esdevinguin dogmes. Amb Cage hi
conflueixo molt. Tothora escric en diverses direccions i alhora sense cap direcció. Cap a
un costat, cap a un altre, cap amunt, cap avall. L’estil -la veu pròpia- no ha de
preocupar gens. L’estil és allò de què no pots escapar.
AC: "Llavors li agradava d’escoltar música, i, en
bescanvi, ara més s’estimava d’especular sobre la música." En la teva
novel·la/antinovel·la "La fi del món" s’hi pot llegir aquesta frase, que
fa pensar més en l’interès pels processos –el work in progress– que no
pas pels resultats.
CHM: Això del procés per damunt del resultat és del tot conceptual.
M’agrada. Una obra, un poema -o un seguit de poemes- admet una sens fi de variacions,
es manté en procés fins que ja no ens interessa. I llavors queda fixat, esdevé un
producte cultural, encarcarat. I a desgrat d’això, el publiquem. No tenim més remei
que acceptar les contradiccions, que es resolen amb el temps i amb la feina
d’escriure. Com més contradiccions, millor. El pitjor de tot és esdevenir
d’una sola peça, coherent, íntegre. La coherència i la lògica són enemigues de
la creació.
AC: A mi sempre m’ha semblat que rere la teva obra hi
havia, latent, una gran càrrega d’erotisme (com en l’obra de Duchamp, a qui has
destraduït i qui crec que t’ha seduït bastant). No endebades, el sentit darrer de
l’erotisme és la supressió del límit basada en la transgressió, i un primer pas
n’és l’objecte del desig.
CHM: Sí, hi ha erotisme. El desig és un component vital i vitalista. En principi,
el desig no té objecte, tot i que contínuament es fixa en algun objecte. Amb Duchamp hi
he confluït molt, per l’humor, per la seva distància intel·lectual, pel seu ús de
la intel·ligència. M’estimo més parlar de confluències que no
d’influències, que també hi són, evidentment, però que cal anar eliminant.
AC: No pot ser que, malgrat la voluntat de restar al marge de
la cuina, et converteixis en un referent, en una patum de la poesia, diguem-ne,
experimental (aquella que acull variades formes de manifestació, com ara la visual, la
fonètica, la dels sons, el performance, l’acció, la videopoesia, la ciberpoesia, la
mailpoesia, etc.)?
CHM: Miro que no passi, això. És important de moure’s en camps diferents, de
no voler destacar en cap i de no caure en la dispersió. En el meu cas, tot va a parar a
l’escriptura. Una acció, o un recital, o un vídeo, o una conferència, em
transformen l’escriptura, si deixo que me la transformin. Escric prosa (articles,
texts, etcètera) per despensar, i la poesia n’és la quinta essència, d’allò
despensat.
 |
Antoni
Clapés |
AC: Com a poeta, has escrit una dotzena llarga de
llibres. Una crítica recorrent a la teva obra és "que no s’entén" (sense
tenir en compte que no hi ha res a entendre!). S’hi intenta trobar una lògica que,
per definició, no hi pot ser. Es tracta d’una concepció poètica que tot just té
la metàfora com a element de ruptura amb la lògica del llenguatge. Heidegger va
escriure: "El dir del poema és essencialment multievocador, a la seva pròpia
manera. No entendrem res del dir del poema mentre anem a cercar-lo tan sols amb el sentit
anquilosat d’un citar unívoc. Crepuscle i nit, descens i mort, demència i fera,
estany i pedra, vol d’au i barca, estrany i germà, esperit i Déu, així com les
paraules del color: blau i verd,blanc i negre, roig i plata, or i fosc diuen, cada cop,
múltiples sentits. La poesia parla des d’una ambigüitat ambigua."
CHM: La intel·ligibilitat no és cap virtut, en poesia; i la inintel·ligibilitat
tampoc. Quan no hi ha res a entendre, la gent s’angunieja i busca figues en un roure.
Ja s’ho faran! Es mereixen el desconcert, per creure en el sentit, en el significat,
com a salvació; i per buscar menja espiritual en la poesia. Bona, la citació de
Heidegger! Hi afegeixo una de Benn : "La poesia? Elevar les coses al nivell de
l’incomprensible". Jo, en comptes d’’elevar’, hi hauria escrit
‘posar’.
AC: En la teva poesia abunda l’arcaisme, la forma
dialectal, el manlleu, la invenció: un lèxic riquíssim al servei d’una sintaxi
complexa, equívoca, tallant, rupturista, que dóna com a fruit poemes d’una gran
dificultat (o senzillesa) de lectura. Quina recepció creus que hi ha, en general, de la
teva obra?
CHM: Els arcaismes m’entusiasmen, retrotrauen al passat de la llengua; el gust
per les formes dialectals em ve del català, o variants del català, de Ponent; el lèxic
igualment prové d’allà, i de lectures; i la sintaxi complexa i etcètera, doncs ve
del plaer d’escriure i de comprovar que el català estandard és pobríssim. El
lector no m’importa gens, no em condiciona en absolut; jo sóc el meu lector. La
poesia, com jo l’entenc, no és ni comunicació ni expressió, per bé que, en ser
aquestes indefugibles, hom no pot deixar de comunicar i expressar alguna cosa. I tocant a
la recepció de la meva obra, respondré amb un record que em passa pel cap. Fa uns sis o
set anys, em vaig trobar en Brossa, a Cardedeu, estranyament, ja que jo hi vaig poc i ell
hi anava menys. Feia dos o tres anys que no ens vèiem, mal que havíem tingut una
relació estreta durant anys. I tot just saludar-nos em va dir "Home, veig que ara et
fan més cas que abans!". Doncs bé, passats sis o set anys d’això, noto que em
fam encara més cas. M’és més fàcil de publicar; quan trec un llibre, sempre tinc
unes quantes crítiques favorables; fa poc, un noi, a la plaça Sant Jaume, em va dir:
"Caram, he llegit força articles sobre tu i tots et deixen la mar de bé!" Amb
la continuació d’aquest reconeixement -que si fa no fa és el que té tothom que
publica-, ja en tindria ben prou: em permetria d’anar publicant, amb dificultats, i
d’aconseguir una miqueta de ressò. I sé que tinc alguns lectors, sobretot joves, i
així mateix no tan joves i molt grans i tot, que em llegeixen amb ganes. Què més puc
demanar? Res més; fer-ho suposaria un envaniment fora de lloc i de temps. La modèstia
és una pràctica del tot necessària. I la poesia és una pràctica com qualsevol altra:
un poema és un mitjà de coneixement, però també ho són un autobús, o una sabata, o
un paisatge, o una conversa, o les imatges de la televisió, o qualsevol altra cosa,
qualsevol. No escric pas de cara a un reconeixement, sinó perquè m’agrada escriure
i perquè ho necessito com el pa que menjo. I quan rebo alguna recompensa, de la mena que
sigui, me n’alegro, és clar, i a vegades hi ha coses que em disgusten. Em passa com
a tothom.
AC: Intentes dur el llenguatge al límit a través de la seva
desconstrucció?
CHM: Més que no intentar-ho, em surt d’escriure com escric. Em dono tota la
llibertat del món en un camí vers la supressió de l’autocensura. La
desconstrucció és un concepte de moda i, per tant, cal anar-hi en compte. Tot amb tot,
és molt interessant. Per anar desconstruint el llenguatge, alhora cal anar desconstruint
el pensament.
AC: Quin és el teu procediment de treball? Com sorgeix un
poema?
CHM: Defujo els procediments, les fórmules, els mètodes, la disciplina. Són
coses antiliteràries, per mi. Si escric molt -i no només poesia-, és perquè si no ho
fes em moriria. A vegades escric automàticament i, segons com, després ho
desautomatitzo; a vegades treballo fins a l’extenuació els poemes; d’altres
vegades em vénen de sobte abans d’escriure’ls. Hi ha llibres en els quals els
poemes els he escrit pensant que podrien ser un llibre, i d’altres llibres són
reculls de poemes esparsos, que he anat escrivint i publicant en revistes, anàrquicament.
La indisciplina és bona si no esdevé un clixé.
AC: Fa uns quatre anys estaves a punt de dictar un curs
d’"Alts estudis de Mètrica". Finalment, i per raons que no vénen al cas,
el curs no va poder tenir lloc. Hi havia, em consta, una gran expectació entre els
hipotètics alumnes. Com es pot compaginar la mètrica i la tècnica de "tallar
proses" per construir versos?
CHM: Trobo que totes les tècniques són perfectament compaginables i que no
n’hi ha cap que n‘exclogui d’altres, i fins i tot es poden barrejar totes.
Pel que fa a la mètrica, es pot utilitzar per un alliberament de l’escriptura, com
qualsevol altra tècnica.
AC: A "fer safor" (*), el teu darrer –fins
ara– llibre de poemes, utilitzes tota mena de "formes", tipografies
diverses, manlleus, reescriptures de poemes d’altri, etc. per culminar amb
l’extraordinari "Lo títol n’é que no en té cap, de títol", dedicat
a n’Àngel Jové. Segons com, el llibre sembla l’epifania de la teva poesia. Cap
on s’encarrilarà l’obra nova?
CHM: S’ha orientat cap a coses com aquesta, un dels darrers poemes d’un
seguit que n’he escrit (juntament amb altres de radicalment diferents):
prims sense com val ni com costa
poltre en què embotiran
rius excusem-ho
desprevingudeta a poc a poquet
li’n posi dues més i tot de cavalls
d'un no ningú a tot estirar
precepte hi fumegen
soterrats sessions fraternals
fonètiques per enuig de corcar
puritana de codonyat atrinxerades
no et àdhuc canonges
qualsevulla fam
fa bèstia amb vista al tro
suposat esclat
l’illa d'utopia
de la raó a la irraó
trenta-sis de la fúria
de les autopistes
que van al coll de l'any
de la indisciplina viària
llarga
verdejant tremp avantatges
grandiosos alba minsa
del ferro
les làmines i positiu el del clatell
la llet s'hi posa
sants caiguts
per tanta gravitació al caliu
vell de rosa anarquista
del sortidor amb signe menys
xopina de so
nul·la i annexa
(*) Carles Hac Mor: fer safor. Jardins de Samarcanda, 24. Cafè Central/Eumo. Vic, 2001.
|
Narrativa