índice     número 24: maig - juny 2001

dels poemes d’Oswiecim

Un diàleg ja impossible amb el meu avi

Amb la torxa a cau d’orella el rellegia
(per què em fan ja tanta mandra els llibres d’ara?)
i no sé com allunyar-me, si és que em cal,
dels vapors i de les boires de l’Imperi,
dels camins que sempre acaben a Silèsia,
entre fum horroritzat d’antic silenci
d’aquell món del qual guardem només les cases
i uns quants llibres cada cop més introbables.
Viena altiva, Praga d’or, Galítzia pobra.
Joseph Roth, Stefan Zweig, Dr. Franz Kafka,
i ell encara desterrat supervivent...
És la sang que em duu el record d’un temps per viure?
O és la llengua que no entenc i fou la meva?
Ets tu, Rodolf, rondinós, que encara em parles.
 
 
Visita a Oswiecim

Les fulles que murmuren pusil.lànimes,
el ganxo rovellat del carnisser,
la fusta vella i seca de la forca,
els ulls ja sense nom que ens interroguen,
el tuf del pèl rapat que no prescriu
(i cínics els parlaven del treball,
el rètol de l’entrada encara ho diu).
Avui, a la cantina, dones grasses
serveixen bols de borx de fum bullent.
Al fons, quatre integristes canten himnes
tapats sota les creus separadores.
Aquest és l’escenari de la festa.
De la mort i del mal que va existir
(silenci i més silenci i més silenci)
no en queda sinó el fred indesxifrable.

 
Supervivents descoberts pels guanyadors

                                            a Montserrat Roig

Éreu gent d’arreu del món estupefacte,
sense llengua i sense nom, només un número
tatuat a l’avantbraç, com a bestiar,
quan us feren travessar, en ple gener,
munts i rases de cadàvers humiliats
relligats en intricades abraçades,
el més dòcil dels adéus d’aquesta vida;
ja sabíeu que els humans són despietats,
animals amb delectança per l’estètica,
feres boges enfollides de barbàrie,
sistemàtics artesans de la crueltat.
I éreu joves i antiquíssims, durs i fràgils,
fruites mortes arrancades abans d’hora,
esclafades sobre els camps burxats amb gel.
I heu estat en el silenci la memòria,
el refugi i el recer de la justícia,
la vergonya i l’heroisme inexplicable,
la presència feta ratlles i constància;
només culpa que ningú no ha volgut seva
que us visita, encara lliure, algun capvespre,
i que us porta, en alguns casos, al suïcidi.
(Ironia i sarcasme incomprensible;
tants botxins passegen lliures pels salons.)
I ara us veig, amb el cap baix, als cementiris,
als sepelis dels companys supervivents,
o en petites cerimònies de record
en jornades d’ostentós aniversari,
festes pàtries de soldats i de fanfàrries,
amb els ulls espurnejats per la memòria
de la vella coneguda i ajornada
que, per sempre, us deixà una ombra enmig del pit;
i marxeu molt lentament com la boirina
que s’escampa de matí davant del sol.
I els noms vostres es fan rancis i oblidables,
al llarg índex d’aquest llibre en el prestatge.
(Ni una pedra us rememora al meu país.)
 

barcelona review                número 24            maig - juny  2001 

Narrativa, Poesia, etc

Martí Domínguez: Dos capítols de Bestiari
Pinckney Benedict: Rescatant en Moon
Carles Hac Mor:Què és la paraparèmia?
Ester Xargay: La lletra informa la forma
Oscar Gil: Un de cada tres
Victor Sunyol i Marina Sans: Raval Ferida
Ramon Farrés: cinc poemes
Sergi Jover Rejsek: tres poemes

Festival de Poesia de Barcelona
Dorothy Porter i Lionel G. Fogarty

El cementiri de cotxes, Pinckney Benedict
Bestiari,Martí Domínguez
El fantasma d’Anil, Michael Ondaatje

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il