número 17 març - abril 2000

ESTIU D'AMOR

ENTREVISTA a

per Alfons C. Salellas

Matthew Tree va néixer a Londres, el 1958. Es va ensenyar el català el 1979 però no es va atrevir a instal.lar-se definitivament en una zona catalanoparlant fins el 1984 (Barcelona). La seva primera novel.la escrita directament en català, Fora de lloc, es va publicar el 1996 (Cafè Central/EUMO) i se'n va fer dues edicions, ja exhaurides. En anglès acaba d'enllestir una novel.la, BYE BYE BYE BYE, i actualment en prepara la versió catalana. A més, en català, ha col.laborat amb el diari AVUI, El Temps, Lletra de Canvi, el pintor Jordi Cano, l'artista multimediàtic Marcel.lí Antúnez, Ràdio Contrabanda, Vertigen, Catalunya Ràdio, Catalunya Cultura, el programa La Cosa Nostra de TV3 i els reculls de contes dels Germans Miranda (Aaaaagh, 1998; El Barça o la vida, 1999). En anglès, ha col.laborat amb bona part de la premsa anarquista londinenca, Radio Three de la BBC, The Barcelona Metropolitan, Matador, la revista Time Out, la guia Time Out de Barcelona i, per primera i última vegada, amb el diari The Times.

BR: Quan vas començar a escriure i quines van ser les teves primeres publicacions a Anglaterra?
MT: Vaig començar a escriure als 14 anys. Amb una seriositat ingènua – l'única mena de seriositat que mereix el nom – vaig passar uns sis anys lluitant entre la decisió de ser o no ser un escriptor. Als dinou anys vaig decidir que no, que es fotessin els llibres! Vaig llançar tots els meus a terra i els vaig aixafar a base de bots frenètics. Em costa explicar aquest odi, que arrossego encara avui en dia tot i que fa temps que no he saltat damunt de cap volum. Suposo que és una mena d'antiintel.lectualisme. En tot cas, en aquella època estava fins al collons de l'ensinistrament literari que tenia i encara té lloc a tots els centres d'ensenyament, de nivell secundari fins a la universitat. No és de sorprendre que la major part de la gent interpreta les seves classes de literatura (a l'escola, sobretot) com la conversió d'un entreteniment fabulós en un avorriment insuportable: un joc reservat per un happy few pretensiós i esnob. Al cap de poc, és clar (amb més raó que un sant) deixen de llegir. Jo, per la meva part, vaig deixar d'escriure.
        Als 22 anys vaig tornar-hi, escrivint gairebé a raig, buscant algun tipus de veu pròpia, sense cap mena d'esperança que podria arribar a publicar res. Tenia raó, almenys fins que vaig posar-me en contacte amb un grup d'escriptors de l'East End de Londres (Basement Writers) que em van publicar algun fragment.
       Més endavant (principis dels vuitanta) vaig publicar alguns articles i algun conte a la premsa dita alternativa de Londres: revistes com ara Monochrome o la magnífica Hooligan Press, una editorial feta per anarquistes i clandestina a Anglaterra, tot i que no precisament a causa dels meus contes.

BR: Segueixes escrivint en anglès?
MT: La meva agent ja té una novel.la en anglès de 250 pàgines, acabada d'acabar: BYE BYE BYE BYE. Tal com diu ella mateixa, em serà difícil encetar un altre gran projecte en anglès fins que aquest es publiqui perquè hi vaig esmerçar molta energia i molt de tot, vaja. Ja han sortit un parell de fragments a un parell de revistes literàries, a Canadà i Escòcia respectivament.

BR: Com vas aprendre el català, per què, i en quin moment vas decidir fer literatura en català?
MT: Vaig aprendre el català amb l'ajut d'un llibre autodidacte – 'Teach Yourself Catalan' (que va sortir el mateix any que vaig decidir aprendre'l) – i, sobretot, vaig viure en un poble força gran de la Plana de Vic durant un període molt intens de sis mesos: immersió total. Quan em vaig adonar de la mateixa existència i després de l'abast del català, vaig tenir la sensació que havia descobert (jo tot sol!) una mena de miracle humà: tot un idioma parlat i xerrat i cridat i escrit i llegit per milions de persones però que ningú – ningú! - sabia que existia. (A l'època que el vaig aprendre (1979), fins i tot a la resta d'Espanya es pensava que el català era un dialecte de l'espanyol que parlaven uns quants centenars de milers de persones i prou). A Anglaterra, és clar, no sospitaven ni que existís, com a dialecte o com a qualsevol altra cosa. (Mon pare, per exemple, quan li vaig dir que l'havia après, va pensar que es tractava d'alguna mena de parla molt primitiva, tribal). L'impacte d'aquest descobriment es va barrejar amb l'immens respecte que vaig arribar a sentir per la gent que coneixia aleshores (gent corrent, no pas personatges) i que persistia en el seu ús diari del català malgrat tots els obstacles: tot plegat em va impressionar moltíssim. En poques paraules, el català i tot el món que giravolta al seu entorn em van semblar extraordinaris – meravellosos en el sentit estricte de la paraula - i encara m'ho semblen.
       Vaig decidir d'escriure ficció en català el 1989, quan el poeta Antoni Clapés, que dirigia i dirigeix una petita editorial anomenada Cafè Central, em va demanar un text de vuit pàgines per fer un plaquette. Quan m'hi vaig posar, vaig descobrir dues coses: primer, que el català em sortia amb una espontaneïtat que havia buscat en va durant anys en llengua anglesa; i, segon, que per primera vegada ja tenia la possibilitat de connectar a nivell escrit (l'únic que realment importa) amb la gent que tenia a tocar meu.

BR: Formes part del selecte grup d’escriptors que van passar d’escriure en la seva llengua materna a una altra que van adoptar posteriorment. Penso en els Nabokov, Beckett, Arendt o Cioran. El teu cas, però, és singular. Mentre que l’anglès i el francès el parlen, l’escriuen i el llegeixen milers de milions de persones, el català és la llengua d’una minoria. No has fet un mal negoci? O és que no van per aquí els trets?
MT: Sincerament, no crec que cap d'aquests autors va optar per passar d'un idioma a l'altre per ampliar el mercat potencial de lectors sinó que va decidir adaptar-se en tant que escriptor a l'idioma del país d'adopció, i prou. El meu cas és semblant en aquest respecte, doncs, amb la diferència que em va tocar un país d'adopció més aviat petit i amb un idioma en una situació diguem-ne inusual. I ja està. Com a contrapartida i salvant moltíssim les distàncies, hi ha hagut escriptors com Isaac Bashevis Singer que - vivint enmig d'una cultura anglòfona – va optar per escriure en un idioma gairebé desaparegut (el Yiddish): i va guanyar el premi Nobel i va arribar a ser llegit per milions de persones. Tot és permès, no hi ha regles… Pel que fa al famós mercat, caldria recalcar que sempre és el mateix: 6000 milions d'éssers humans que parlen uns 5000 idiomes.
       A més, s'ha de pensar que fins i tot els escriptors en llengua anglesa no escriuen pas per tots els parlants anglesos sinó pels 'seus': Samuel Selvon per als caribenys, Martin Amis per als anglesos, Peter Carey per als australians etc. Irvine Welsh, per exemple, va escriure el seu primer llibre, 'Trainspotting', en un dialecte gairebé hermètic perquè anava dirigit principalment a tres milions d'escocesos. Va tenir molta sort amb aquell llibre: n'hi ha hagut d'altres escrits en dialecte – alguns d'ells magistrals - que mai no han sortit d'Escòcia.

BR: Els títols dels dos llibres que has escrit i publicat en català tenen per títol Fora de lloc (novel.la) i Ella ve quan vol (recull de narracions). Em fan pensar en l’imprevisible i en la inseguretat. Pel que sembla, dos temes importants per a tu.
MT: Em fas pensar en la intervenció de Quim Monzó (al programa 'Un tomb per la vida' de TV3) quan el Joaquim Puyal li va preguntar no recordo què sobre les parelles estables. El Monzó el va interrompre: 'No hi ha parelles estables'. El Puyal va passar la frase per alt, (per ser massa incòmoda, suposo), però és clar que mai no es pot donar res per
descomptat, mai, mai, mai. Tot és inestable
per naturalesa.

BR: A Fora de lloc expliques com vas arribar a Catalunya a través d’una història d’amor. I crec, a més, que des de la primera a la darrera línia, el llibre és un exercici de redempció. Un intent de fer objectiu allò que fins ara només havia estat de consum intern. Com fer la digestió. Una novel.la que surt de la necessitat?
MT: Qui no escrigui per necessitat més val que es dediqui a una altra cosa. Tant Fora de lloc com Ella ve quan vol com BYE BYE BYE BYE s'havien de fer. El dia que no sento cap necessitat d'escriure, em compraré una selecció de vídeojocs i passaré el temps d'una manera menys interessant però més agradable que l'actual.

BR: Dius en el pròleg que menys el retrat fidel del protagonista, que ets tu fa uns quants anys, la resta de personatges són inventats o trepitjats de la realitat, per evitar malentesos. Escriure, per tant, pot ser una activitat perillosa. Hanif Kureishi va tenir problemes a Anglaterra amb el seu darrer llibre Intimitat, i aquí algun crític no s’ha estat de qualificar-lo com a novel.la reality show. On creus que es troben els límits a l’hora d’escriure un text autobiogràfic o, tan sols, un text que pretengui radiografiar la realitat? De fet, en el teu llibre fas servir fins a quatre narradors diferents. Per cert, ara mateix es troba exhaurit, saps si es reeditarà?
MT: Em quedo amb la frase lapidària de William Burroughs: 'tota la literatura és autobiogràfica'. Això és un fet científic innegable. Fins i tot les fantasies més desbordades provenen del cap de l'autor i no pas de l'espai exterior, posem per cas; per tant, són autobiogràfiques en el sentit que és impossible que qualsevol autor hagués imaginat alguna cosa totalment fora de la seva realitat viscuda. D'aquí, evidentment, pot haver-hi tots els matisos que vulguis, des de l'escriptor de ciència-ficció fins al mateix text de Kureishi, per exemple, que falta poc per ser directament 'autobiogràfic' en el sentit limitat de la paraula. Ara bé, s'ha de vigilar una mica amb els escriptors declaradament 'autobiogràfics': solen escriure obres de ficció, sovint sense adonar-se'n.
       El límit, si més no pel que fa a la paciència del lector, és quan un escriptor prova de descriure tota la seva vida meticulosament, com si fos un biògraf (és a dir, un historiador, un científic del passat): les 'Confessions' de Rousseau, per exemple.
       De la segona edició de Fora de lloc, en queda una seixantena d'exemplars, encara disponibles a algunes llibreries i també a la llibreria electrònica 'llibres.com'. A mi m'agradaria molt veure una tercera edició. El que no sé encara és quan o com es farà.

BR: Fora de lloc comença amb una cita de l’escriptor txec Bohumil Hrabal i a Ella ve quan vol dediques un text a la seva memòria. Com diries que t’ha influït l’autor d’Una solitud massa sorollosa? El vas arribar a conèixer?
MT: Efectivament, el vaig arribar a conèixer: una experiència explicada gairebé fil per randa al conte Zlaty, zlato, zlaté…
      Hrabal és un d'aquells autors que fa que sigui possible escriure sense por: sense por dels cànons, de les modes, dels crítics, de l'autocensura, en fi, de tot el que bloqueja i malmet el procés d'escriptura. En poques paraules, t'ensenya a saltar al buit i sense xarxa de seguretat, un cop rere l'altre.

BR: Penso que Bohumil Hrabal va ser un dels millors escriptors txecs d’aquest segle i, per extensió, un dels grans noms de la literatura europea contemporània. La seva prosa fa costat a la d’un Bernhard, per exemple. Creus que se’l coneix prou, tant aquí a Catalunya com en els països de parla anglesa?
MT: Totalment d'acord amb el que dius respecte a Hrabal i Bernhard.
       A Catalunya, Hrabal ha tingut la gran sort de tenir una traductora immillorable, la Monika Zgustová, amb el resultat que algunes de les millors traduccions de Hrabal són, precisament, en català. Però com que molta gent encara porta tot el bagatge polsós de l'institut en algun racó de la seva ment (totes aquelles tonteries tipus 'no es pot escriure una frase de quatre línies sense posar-hi cap coma'), doncs llegeix Hrabal i diu això no pot ser, aquí hi ha tot un llibre escrit amb una sola frase, que difícil! o Que incorrecte! I Hrabal no és difícil, cony, és molt més assequible - al meu parer – que el Jesús Montcada, per dir el nom d'algú que sempre ha venut força més que Hrabal a Catalunya. Això a part, crec que l'editorial (Destino) hauria pogut fer molt més per promocionar l'obra de Hrabal als Països Catalans, tenint en compte que tenien i tenen aquestes traduccions excepcionals.
       A Anglaterra i als Estats Units, Hrabal és encara menys conegut que aquí, vés a saber per què (no obstant, alguna cosa d'ell sí que es pot trobar a la major part de les llibreries). A Alemanya i Itàlia, per no dir res dels països de l'est, és molt més popular.

BR: Al cap i a la fi, com diu el protagonista de la teva història, els genis són gent normal.
MT: De genis, genis, només he conegut a Hrabal (si exceptuem, possiblement, un curandero de Manresa). Gent normal, sí. Però també són alguna altra cosa (Hrabal allà vestit de texans, 83 anys, ulls brillants, una veu que volava, una persona insubstuïble).

BR: Quins altres escriptors t’han influït o t’agraden?
MT: Henry Miller, William S. Burroughs, Alasdair Gray, Quim Monzó, António Lobo Antunes, Thomas Bernhard, Jaroslav Hasek, Josep Maria de Sagarra, Miquel Bauçà, Ryszard Kapuscinski, Tadeusz Borowski, Joe Orton, Malcolm Lowry, Bram Stoker, Wilkie Collins, Christopher Marlowe, Primo Levi, Manuel de Pedrolo, Flaubert, Saki, Hubert Selby…
       El meu cànon privat seria: Miller, Burroughs, Hrabal i Bernhard, seguit per Monzó i Gray. Pel que fa a la resta dels autors, la 'prova' que m'agraden rau en el fet que en el cas de trobar alguna obra seva en una llibreria que no hagués llegit, el compraria de seguida. Com passa amb tothom, també hi ha moltes més llibres que m'han agradat molt. No entenc, ara que la torno a llegir, per què no hi ha cap dona a la llista.

BR: En ironitzes sobre els arribistes i els intel.lectuals que parlen de tot, amb un llenguatge ampul.lós, encara que no sigui de la seva especialitat, perquè sempre tenen una opinió a mà, o almenys això és el que se’ls demana i mai no saben dir que no. Te’n rius d’un cert estil de vida, ostentós i aparent. És una mania atàvica a tots els intel.lectuals o creus que n’hi ha algun digne de ser reivindicat?
MT: Durant anys he hagut de traduir tota mena de textos relacionats amb el món de l'art i la cultura, molts dels quals eren totalment incomprensibles a més de ser molt mal escrits i ni parlem de la pompositat sovint inconscientment còmica dels continguts. De fet, es tracta d'una petita indústria que proporciona llocs de treball a un exèrcit d'intel.lectuals professionals i que serveix, a la llarga, per rematar la separació ja prou remarcable entre el públic d'una banda i la cultura de l'altra. En el millor dels casos, aquests textos són intents de racionalitzar el món de l'art – irracional per definició – i en el pitjor dels casos són intents de vendre'ns gat per llebre, o sigui, llaunes insulses per coses noves i interessants. La idea d'escriure el conte – o la ràbia que me'l va fer encetar – va venir un dia quan vaig llegir una entrevista amb en Miquel de Palol, que va dir, justament, a propòsit de vés a saber què: 'La meva generació no hi ha meditat a fons'. Com pot un escriptor arribar a aquest nivell de pompositat cega? On és el meu uzi?
       Tots els textos incomprensibles utilitzats en el conte són genuïns.
       Prefereixo la paraula 'pensador' o 'filòsof' a 'intel.lectual'. Els primers realment pensen i proven sincerament de divulgar els resultats dels seus pensaments. Els darrers, a hores d'ara, solen dir coses mal informades i sovint irresponsables sobre qualsevol tema sempre que sigui proposat pel presentador del programa en el qual estiguin participant en aquell moment.

BR: Segons , el primer relat que inclous en el teu darrer llibre, el "món calculat" en què vivim s’està menjant tot el que forma part de l’esfera dels sentiments, anem arrossegats cap a "la indiferència obligatòria i inevitable" i l’amor tan sols és allò que es practica entre reunió i reunió. Una exageració, es clar, o no?
MT: Ni idea. El que sí que és cert és que la gent que s'enamora de tot (com Rilke, a qui li feia pena abandonar una pastilleta de sabó en una habitació d'hotel) ho tenen bastant difícil en un món – aquest, precisament – on hi ha molta gent que pensa que l'amor és una mena d'entreteniment, que forma part del lleure, com una sessió de ràfting o un cap de setmana a Sitges.
       A molta gent també els obsessiona el propi estatus, cosa que interfereix d'una manera molt lletja en els processos d'enamorament i desenamorament. Com aquell acudit de les senyoretes rates que la fan petar a la claveguera i veuen una amiga seva passejant amb un rata-pinyada. Després li diuen 'Uf, que lleig que és, el teu nòvio!' i ella diu 'Sí, però és pilot'.
       Tot resolt, doncs, fins que ella deixa de ser impressionada pel fet que el seu nòvio sap volar: de cop i volta, als ulls d'ella, ell es torna, senzillament, un rosegador lleig i adéu-siau. Pel rata-pinyada, però, això és incomprensible perquè ell sempre ha estat el mateix…

BR: L’altre dia em van escriure en un tovalló la fórmula següent: sexe+alcohol+onomatopeies=prosa de Matthew Tree. Vaig trobar que era un reduccionisme absurd, però no es pot negar que en la teva escriptura aquests tres elements són importants.
MT: Tens l'adreça de la persona que va escriure això?
       El sexe és important, i punt. L'alcohol que sembla amarar bona part de la prosa és un rastre del meu passat anglès. Mon pare bevia, pel cap baix, vuit gerres grans de cervesa diàries i ningú no ho considerava estrany. És que bevem molt. Les drogues en general són importants, el que passa és que jo només he tingut una droga de debò, és a dir, una cosa artificial que m'ha ajudat, que m'ha fet feliç, i aquesta és l'alcohol. Em va ajudar a escriure, entre d'altres coses: durant deu anys em vaig negar a escriure serè.
       Onomatopeia? És un recurs narratiu com qualsevol altre, com les llistes, les repeticions volgudes, els paràgrafs ultrabreus, jo què sé… No hi ha més onomatopeia a la meva prosa que punts finals en la de Michael Ondaatje, per exemple. A la novel.la acabada de fer, crec que no n'hi ha gens, d'onomatopeia.
       La fórmula no està malament, però. Discursos filosòfics+metàfores a dojo+situacions estrafolàries=les obres de William Shakespeare.

BR: Vas rebre el premi Andròmina de narrativa en la XXVIII edició dels Premis Octubre de 1999 per a Ella ve quan vol. Un guardó de prestigi. Què va significar per a tu? Creus en els premis literaris?
MT: Jo sempre pensava que els premis literaris eren una mena d'estafa al lector, un sistema endogàmic i sense sentit, una mena de loteria tramposa i contraproduent dissenyada per ensabonar quatre endollats, fins que vaig guanyar l'Andròmina. D'aleshores ençà, sé sense cap mena de dubte que els premis literaris representen un reconeixement més que merescut dels valors emergents de la literatura catalana del segle que acaba de néixer.

BR: Què en penses de l’actual panorama literari català? I de l’anglès? Els segueixes, els dos?
MT: El panorama català, el segueixo bastant, tot i que sovint m'estimo més tornar enrere i llegir algun clàssic oblidat com ara les obres de Prudenci Bertrana, Sagarra etc.(El català deu ser l'idioma amb més clàssics oblidats del planeta, per cert). Pel que fa a la literatura anglesa (no escocesa) llegeixo ben poca cosa, la veritat.
      No sé què dir-te del panorama literari català actual: mai no he cregut gaire en la idea que les literatures viuen situacions puntuals. Avui en dia, per exemple, tenim el Miquel Bauçà i el Quim Monzó i el Ponç Puigdevall per anomenar tres escriptors de nivell europeu (com a mínim) que provenen de tres generacions diferents. Però què vol dir això? Que la situació és bona o dolenta? Vés a saber… Una cosa sí que és cert: des de fa anys la literatura catalana té una varietat i una qualitat que no corresponen, en absolut, al nombre minso de lectors en aquest idioma. Nou de cada deu llibres que es llegeixen a Catalunya es llegeixen en espanyol. O sigui, en comptes de preocupar-nos pel nivell de la literatura - que fa temps no té res a envejar a la de qualsevol altre país petit - hauríem de trobar la manera de fer-la arribar als lectors.
       La literatura estrictament anglesa, fa anys que la trobo dura de llegir. Massa preciosista o bé massa esclava de modes efímeres. En tot cas, sempre massa 'llesta'.

      - I ja per acabar, què persegueixes posant paraules en un paper, l’una rere l’altra?
MT: L'equilibri mental, sobretot. Si no escrigués, no en tindria.

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il